El tenor i director coral Lluís Vilamajó va preparar extraordinàriament els cantaires de La Capella Reial de Catalunya, ben timbrats des del Kommt, ihr Töchter, helft mir klagen inicial i, al seu torn, fent gala d’un alt sentit de la teatralitat exigit pel text, especialment palès en uns corals de faisó clara i mediterrània. La línia de cant va ser molt ben treballada per Savall, que també van dramatitzar amb gruix la tensió dels fugats al Lass ihn Kreuzigen. Cal fer constar també la magnífica feina que continua ordint Josep Vila i jover amb el Cor Infantil Amics de la Unió, impecable en les seves dues intervencions en una primera part monòtona i, al capdavall, bastant avorrida.
Dissortadament, el pols dramàtic coral no va tenir correlat a les veus principals. Jörg Dürmuller, que ens havia meravellat com a Evangelista en la versió del 2007 dirigida per Ton Koopamn, va presentar un bon timbre però de veu cansada, amb aguts massa tenyits de crit i instants teatralment rellevants que va deixar escapar amb parsimònia. Matthias Winckhler ho té tot per esdevenir un bon Jesús, però a la veu del baríton muniquès encara li manquen anys per assolir la corporalitat espectral que requereix tot un fill de la divinitat. El contratenor Maarten Engeltjes va començar la vetllada amb el registre mig massa fred i un timbre poc agradable, bo i acabar signant un Erbarme dich notable. A la fredor canora cal afegir-hi cantants absolutament inadequats com Manuel König, sobrepassat per totes i cada una de les notes que intentava entonar.
De fet, les sorpreses més agradables de la vesprada ens les varen regalar veus de menys relleu, com el tenor Thomas Hobbs en un magnífic Geduld! on el gambista Savall va patir de valent en una intervenció amb alguna badada. Al seu torn, Marta Mathéu ens va disparar intervencions plenes de seny, que milloraran encara més si la soprano té més cura del cant lligat i l’obertura sovint estrafeta de les vocals, que n’embrutaven massa sovint la dicció.
A pesar d’intervencions sensacionals marca de la casa com l’acompanyament de Manfredo Kraemer i Olivia Centurioni, l’estratosfèric oboista Paolo Grazzi i la flauta sempre benvinguda de Marc Hantaï (i tot una millora notòria del dramatisme a la segona part, en els instants de la crucifixió), la manca d’un discurs global feia perdre passió a la interpretació. Si aquest és un principi, i com ja ha demostrat amb la meravellosa Missa en Si menor de recent gravació, Savall pot portar tot aquest material a una gloriosa versió. De moment, encara haurem d’esperar a la Passió que podem exigir al talent del nostre músic més eminent.