La duplicació de repertori entre les diverses temporades simfòniques està arribant a nivells absurds. Ara és el torn de la imponent 'Simfonia núm. 2' de Mahler, programada per l’Auditori just un mes abans que arribi al Palau de la Música, en tots dos casos amb cors del país (un d’ells, repetidor). Veient aquesta prodigalitat, algú pot tenir temptacions de pensar que som com Viena o Londres: va ben errat. Aquí, però, acaba la queixa i comença la lloança, perquè la primera 'Segona' del curs (perdó, l’acudit dolent era irresistible) va propiciar un dels concerts més remarcables de l’etapa, ja en la recta final, de Pablo González com a titular de l’OBC.

El director asturià va presidir una lectura urgent, dramàtica, amb temps en general àgils, sense por de desfermar hiperbòliques ones sonores que convivien sense problemes amb un traç delicat. La marxa fúnebre inicial va resultar, així, més combativa, ferotge fins i tot, mentre que el segon moviment guanyava impuls dansaire. El caràcter sardònic del tercer temps va estar ben subratllat, amb la qual cosa el contrast amb la màgica entrada de la veu a Urlicht va ser més marcat. I màgica va ser la interpretació de la mezzosoprano Gerhild Romberger, de timbre sedós i fraseig d’elegància commovedora, ben agombolada per González.

Cel i terra es van tornar a obrir amb esclats cataclísmics en el gran cant final a la resurrecció, puntuat per evocadores fanfares llunyanes. Si la prestació de l’OBC, tant col·lectiva com dels seus solistes, va ser més que notable, l’aliatge dels cors Madrigal, Lieder Càmera i de Cambra del Palau va ser òptim, passant sense esforç del murmuri més eteri al desbordament més alliberador. En la seva limitada participació, la veu cristal·lina de Camilla Tilling va ser el complement ideal de Romberger. Essent molt primmirats, González podria haver donat una respiració més àmplia a l’ascensió al climàtic “Aufersteh’n” ('Ressuscitaràs'), però en concerts així no paga la pena ser-ho.