Cerca de crítiques

Enquesta

A l'entorn del Siegfried del torn T o l'òpera en estat pur

16/3/2015 |

 

Programa: Siegfried, de Wagner

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Havia previst tornar a parlar del Siegfried amb el mateix repartiment de la primera representació, que ja va ser motiu d’un apunt molt visitat i comentat, pensant que ahir diumenge cantaria Lance Ryan el rol de Siegfried, però ja al migdia el Twitter del Liceu informava que seria Stefan Vinke qui tornaria a fer-se càrrec del rol, és a dir, sense comptar el seu assaig general que va tenir lloc avui fa una setmana, el tenor alemany haurà cantat 3 Siegfried en 5  dies. Fins aquí la imprudència o l’anècdota, que d’haver-se repetit en línies generals la valoració del primer dia no tindria cap sentit fer un nou apunt, si no fos que ahir diumenge 15 de març de 2015 passarà a la meva particular història liceista com una de les tardes  d’òpera en estat pur, i penso que també per la de la majoria dels privilegiats espectadors que hi érem.

D’aquesta tarda memorable m’han sorgit una sèrie de reflexions que em ve de gust compartir amb tots vosaltres.

Quan la Sra Scheppelmann surt per segona vegada a anunciar al públic que el tenor Vinke cantarà el seu tercer Siegfried en cinc dies, no està posant en perill els dos repartiments?

Tal i com Stefan Vinke va cantar ahir el rol de Siegfried no sembla que es posi en risc res de res, quasi estic per assegurar que ahir diumenge va estar millor que el dimecres passat, sense que això vulgui dir que estem davant d’un cantant musical i vocalment excepcional, en aquest sentit no ho crec que ho sigui d’excepcional, però en altres sí. En el senyor Vinke no li vaig percebre signes de fatiga, ni un cant rutinari, ans al contrari, semblava talment que aquest repte fos per a ell aparentment com un joc, quelcom fins i tot senzill tot i que les dificultat, els signes de fatiga i l’esforç realitzat no es podien amagar. És per això i malgrat que trobar un tenor que vulgui o pugui cantar Siegfried al Liceu no deu ser gaire fàcil, i tot i que el Sr. Vinke potser s’ha ofert a fer-les totes, crec que el Liceu i la Sra Scheppelmann al capdavant de la responsabilitat artística hauria de trobar algú que es pugui fer càrrec d’alguna de les representacions, en el cas més que probable que el tenor Ryan no en canti cap. Utilitzar la predisposició miraculosa d’aquest senyor em sembla temerari i perjudicial per a ell principalment, però també pel Liceu i finalment per l’òpera en general.

Per ell perquè és obvi que aquests esforços s’acaben pagant i sense anar més lluny, engripat o no, el tenor Ryan pateix una sobredosis de Siegfried acumulada en pocs anys, que han acabat amb la seva veu.

Pel Liceu perquè supeditar totes les representacions a un sol tenor, sent un rol extenuant i encara que sigui amb el consentiment o fins i tot amb l’expressa voluntat del propi perjudicat en fer-se càrrec del repte, és posar-ho tot en risc. Sabent des de feia dies que el tenor Lance Ryan no estava en condicions, haguessin hagut d’anar a buscar una solució més factible i menys temerària, encara que fins ara l’èxit assolit emmascari la imprudència.

I també per l’òpera en general perquè amb aquesta pràctica de no utilitzar “covers” per abaratir costos, en casos com aquests està deixant sense oportunitat a cantants que busquen cantar i aquestes oportunitats sempre havien estat idònies per descobrir noves veus i nous talents, però és que esprémer tant la mamella té uns riscos i crec que els cantants no poden estar sotmesos a aquest ritme, ni a aquesta pressió.

Di això, i crec que era necessari el preàmbul, el viscut ahir al Liceu és la materialització de la grandesa i la fascinació que l’òpera exerceix sobre els que com jo la vivim amb passió.

Si escoltéssim la gravació de la representació d’ahir possiblement trobaríem moltes errades i coses a millorar, però ahir, i malauradament no sempre succeeix, hi havia electricitat emotiva i creativitat artística flotant dins de la sala, es respiraven ganes d’agradar, de vèncer les dificultats, de superació i per què no, de repte.

No només era el senyor Vinke i la seva èpica heroïcitat de caire wagnerià, però sense cap mena de dubte a ell, que li cau el pes de gran part de la representació al damunt, li devem que es poses la representació a l’espatlla i galvanitzés amb les seves ganes, la seva vitalitat, la seva força i la seva intel·ligència per dosificar els recursos sense estalviar mai res, però donant el millor quan ho havia de donar. Un primer acte més reservat per passar la prova de la forja amb més suficiència que distinció, un segon acte sorprenent i un tercer miraculós van fer que semblés que tinguéssim al davant el que no teníem, però és que ahir (es veu que sempre ho fa, però ahir va ser molt més evident que el primer dia) fins i tot es va permetre emular a Bernd Aldenhoff a Bayreuth del 52, acabant el duo amb un Do4 col·locat, potent i sorprenent, òbviament no escrit per Wagner, però per fer companyia a Brünnhilde.

Vinke, sense ser Melchior, Lorenz o Windgassen, en acabar va rebre una ovació que només Melchior, Lorenz o Windgassen mereixien. El Liceu es va rendir i ensorrar en acabar el duo, perquè tan ell com Theorin van fer història, però és que ell portava al darrere el que portava, i encara hores d’ara m’emociona recordar la passió i l’entrega amb la que ens va regalar una representació memorable.

La resta del cast va estar amb una mica més o menys de cansament a les espatlles, al mateix i extraordinari nivell del primer dia, si bé Theorin, immersa i protagonista amb Vinke del duo final, va col·laborar molt per tal de que les guspires d’emoció provocades per tanta veritat musical fossin de tanta intensitat. Ja vaig dir que Theorin fa la Brünnhilde més humana i feble, alhora que segura, digne i egrègia, que jo hagi escoltat mai. Cap soprano és capaç de fer amb la veu de dramàtica wagneriana, tant belcanto en els moments més complicats i inversemblants. El domini de la mitja veu, de les notes apianades quasi en un fil de veu eteri, de l’emotivitat i la intensitat en el fraseig la fa única, i com més emocionava més encenia al Siegfried de Vinke. Quanta tensió!, quin creixent remolí d’emocions i desig fins l’esclat vocal final d’evidents connotacions orgàsmiques. La grandiositat de Wagner i d’aquests intèrprets fa bastant difícil posar-se a escoltar qualsevol cosa en uns quants dies.

A tot això cal sumar el privilegi de tenir dalt de l’escenari 10 minuts de la gloriosa Podles o un Vianant tan noble com Dohmen, sense oblidar a Bronder, Schmeckenbecher, Hörl i Toledo, és clar. Tots ells abduïts com tots nosaltres, per una tarda electritzant, d’aquelles que passen de tant en tant.

Tot això no hagués estat tan fàcil si Josep Pons i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, la que sovint (massa) lamentem que no estigui al nivell que desitgem, no haguessin signat la millor direcció de la temporada i possiblement la del mestre Pons des de que va assumir la titularitat musical del Liceu, i el millor treball orquestral dels darrers anys, el que no vol dir que no hi haguessin errades i coses a millorar, però no hi ha dubte que la seva implicació, entusiasme i entrega van fer possible que l’entusiasme brollés a mans plenes i s’apoderés del teatre sencer.

El so de l’orquestra tenia qualitat, tant en les parts solistes com en el conjunt, obtenint en general un rendiment notable per la rotunditat i també pel detall en aquells moments tan lírics del segon acte amb els murmuris del bosc o en el tercer amb el despertar de Brünnhilde (aquí amb alguna que altra distracció), tots ells de caire impressionista, quasi debussinià. L’acompanyament als filats de Theorin, amb una orquestra subtilíssima van ser extraordinari.

Tant de bo la colla que només es dedica a anar a l’estrenes que dirigeix el mestre Pons amb l’únic objectiu de boicotejar, paeixin l’èxit assolit ahir i deixin d’humiliar alhora que mentir, tot i que l’inevitable malestar que els deu haver provocat aquest judici favorable i unànime del públic, en lloc d’avergonyir-los de per vida, em temo que només farà que alimentar el seu odi visceral, fruit aneu a saber de quines mancances, complexes o misèries. Em fan més que pena, fàstic.

Pel que fa al tenor Vinke i malgrat que segurament hem vist i veurem cantants millors que ell aquesta mateixa temporada, crec que ho té molt bé per endur-se’n el meu vot com a millor cantant de la temporada.

Joaquim
In Fernem Land