Cerca de crítiques

Enquesta

Rossini a Sant Cugat

9/3/2015 |

 

Programa: Rossini: L'italiana in Algeri

Lloc i dia:Auditori de Sant Cugat

6-3-2015. Laura Vila, Toni Marsol, Joan Ribalta, Carles Daza, Ximena Agurto, Carla Mattioli, Xavier Aguilar. Cor AAOS. OSV. Santiago Serrate, director. Carles Ortiz, director d’escena.

 

L’Auditori de Sant Cugat compta amb una programació variada que dinamitza eficaçment l’oci i la cultura de la població: teatre, dansa, “músiques” i també òpera. L’equipament gestionat per Gerald Fannon i Pep Tugues és fidel al cicle Òpera a Catalunya i això contribueix notablement a la vitalitat del gènere i a la projecció dels cantants catalans en poblacions com la referida. El seu és, doncs, un suport fonamental i amb grans dosis de compromís amb la llavor cultural del País.

En aquesta ocasió es va alçar teló amb la darrera funció de L’italiana in Algeri de Rossini que els Amics de l’Òpera de Sabadell han produït com a tercer títol d’aquesta temporada. Ha estat la primera incursió còmica del tàndem Carles Ortiz i Jordi Galobart. Sense grolleries han muntat una producció divertida, acolorida i amb idees i insinuacions sical·líptiques que manlleven la blancor d’algunes òperes bufes, que a l’època eren molt més iròniques i provocadores del que ens han acostumat. Més quan el protagonista exhibeix un envejable tors atlètic i s’acompanya de dues jovenetes odalisques convenientment vestides, que participen en suggerents escenes amb llençols. Aquí el reconeixement indiscutible se l’emporta Toni Marsol (Mustafà) qui, més enllà d’una prestació vocal senzillament òptima, és un gran buffo: la varietat de recursos còmics exhibits amb el gest, la posició, la mirada i l’entonació –dir entre dents, fins i tot cantant- revelen un mestratge d’autèntica figura centrípeta. Un Mustafà, per cert, ridículament primitiu i narcisista. Seria bo convocar-lo anualment. 

Semblants dots va exhibir un Carles Daza (Taddeo) que comença a fer justícia a les expectatives esperades des de sempre. De memorable caracterització, bona emissió, dicció intel·ligible i vis còmica amb gags sonors a l’alçada de Marsol, només li manca polir la fluïdesa de les ornamentacions en un rol que no li presenta cap complicació de tessitura. La seva ària “Ho un gran peso sulla testa” va ser un dels catalitzadors del seu alt nivell actual.

Un altre punt a reconèixer: a partir del talent dels solistes, l’equip Ortiz-Galobart s’ha esmerçat en la direcció d’actors i ha ideat moviments escènics que dinamitzaven bé la trama i els conjunts. La llarga escena final de l’acte primer i la cavatina “Per lui que adoro” de l’acte segon foren evidències. Alguns balls i, en general, les buffonades que eren parodien de si mateixes amb tocs bollywoodians o del cinema còmic mut van eixos generals de l’èxit.  

Una altra de les claus en una posada en escena d’ambientació alhambrista ben il·luminada –menys variada que altres muntatges- va ser el recurrent de canvi de decorats. Aquest, tot i obligar a cantar algunes de les cabalette a teló baixat, va ser fidel a les idees del text –que no a la lletra, com en l’encertada conversió dels captius en cuiners-. I per, últim, és clar, l’ombra de l’èxit també rau en el repartiment vocal i la tasca musical.

La protagonista Laura Vila va complaure amb un paper d’escriptura més adequada per a una contralt que per una mezzosoprano. El cant és aproximativament rossinià, notable al registre central, correcte en el cant di sbalzo però el seu tarannà es canalitzarà millor en el Donizetti melodramàtic, sobretot per les ornamentacions. La seva Isabella va tendir a cap a una aparença coqueta i juvenil alhora que sensual.

El més feble va ser el sabadellenc Joan Ribalta (Lindoro). El seu perfil és de tenore di grazia amb una extensió adequada però el timbre mat, el volum limitat i la tècnica lleument nasal. Té línia de fraseig però l’ha de millorar treballant l’articulació a partir del legato i matisar amb recursos com l’ sfumature. Correctes Carla Mattioli (Zulma) Ximena Agurto (Elvira) i Xavier Aguilar (Haly) va demostrar que segueix essent un valor segur en rols característics i va lluir-se moderadament a l’ària “Le femmine d’Italia” de l’acte II. 

Orquestra i cor

El també sabadellenc Santiago Serrate visitava els AAOS per primera vegada. Amatent a les veus va extreure un so orquestral àgil, delineat i pulcre: tempi encertats sense forçar als cantants; bon treball dels primers violins; fustes presents als tutti i unes dinàmiques explícites, mesurades i audibles amb, per exemple, una percussió esmorteïda més rica en timbre que en densitat. No obstant, va faltar vivacitat en el color del conjunt i excitació en els crescendi.

Per la seva part, l’eficiència del cor fou estimable tot i que el gruix i afinació de la corda tenoril va ser insuficient en determinats números. Ja se sap: les veus són les que són i el pressupost també per a una producció molt notable.  

 

Esteban Rey
Catclassics.com