El va substituir el seu homòleg del segon repartiment, l’alemany Stefan Vinke, després que ho anunciés la directora artística del teatre sortint a escena micro en mà. Una deferència que no es donava en el Gran Teatre i que va servir també com a primer contacte de Christina Scheppelmann amb el públic liceista.

La segona jornada de L’anell dels nibelungs començava així amb incògnites sobre les veus, però si hi havia dubtes sobre Vinke, aviat es van dissipar. Ja fos pel sobtat ardor primaveral o perquè els artistes que se’n surten bé amb Wagner se’n surten bé amb tot, la d’ahir a la nit va ser una d’aquestes estrenes de notable alt, en què el públic es va poder permetre abandonar-se en el fluir de la dimensió wagneriana, sota la batuta de Josep Pons, i en aquesta posada en escena del sempre conseqüent i elegant Robert Carsen, que situa el salvatge Siegfried i el seu pare adoptiu, Mime, en una bruta ferreria del racó més depauperat del món, on el nostre heroi forjarà l’espasa que ha de matar el drac, aquí el braç d’una retroexcavadora.

Tenint en compte que és el títol més àrid de la Tetralogia, molt econòmic musicalment però en realitat molt complex, el nombre de desercions va ser escàs. També perquè el duo amb Brünnhilde (Iréne Theorin) del tercer acte era el més esperat de la vetllada. En la qual la gent es va anar deixant engolir per la planta carnívora que és Wagner, A la llotja central, com a convidades especials, dues princeses arribades d’Abu Dhabi, amb qui el Liceu estudia una col · laboració.