Cerca de crítiques

Enquesta

Els pirat(e)s del Sol

11/3/2015 |

 

Programa: Els pirates del Sol

Lloc i dia:Teatre del Sol de Sabadell.

Temporada 2014-15. Teatre del Sol de Sabadell.

7-2-2015. Albert Estengre, Joan B. Torrella, Cristina Barbero, Anna Campmany, Marc Calvo, Miquel Ramon, Miquel Vidal. Conjunt instrumental. Guillem Galofré, director.  Ramon Ribalta, director del muntatge.

 

En més d’una ocasió he escrit que Sabadell és la segona ciutat musical de Catalunya. Hi ha de tot gràcies a l’empeny disciplinat i voluntariós de nombroses entitats. Mantenen viu un teixit envejable pel compromís i per la productiva relació entre els limitats pressupostos de què disposen i els resultats oferts. Una d’aquestes entitats sense afany de lucre és la del Teatre del Sol que aquesta temporada està presentant Els pirates del Sol.

Es tracta d’una adaptació de l’opereta The pirates on Penzance (1879) del llibretista W.S. Gilbert i del compositor Arthur Sullivan que la companyia està portant a escena en un muntatge molt cuidat, imaginatiu i divertit. La també sabadellenca Irene Garrido es va ocupar de la vessant lingüística mentre que Ramon Ribalta ho va fer de la direcció general. És una proposta que extreu el talent d’un planter de més d’una cinquantena de participants (damunt i darrera l’escenari) que amb ofici, perspicàcia i ganes han fet possible cinc mesos en cartell (els dissabtes i diumenges) i que aviat assoliran els 6000 espectadors. Les dades superen qualsevol elogi.

No obstant hi ha dos “però”. D’una banda el lleugerament alt volum de l’amplificació. De l’altra, i sense que manllevi valor a l’espectacle, la perfectible projecció vocal d’algunes de les veus (algun co-protagonista i secundaris) que amb el temps pot conduir a un prematur esgotament de la veu. Més en tractar-se d’una opereta, que com la sarsuela i el singspiel, exigeix un canvi d’impostació en el pas de la parla al cant.

Mèrits

La resta són mèrits en un muntatge farcit de ritme escènic i musical. Per exemple, les directrius generals conjuguen idees bàsiques i estereotips diàfanament identificables que dinamitzen els números cantats amb coreografies de music-hall, ocupant tot l’escenari. El vestuari de Mireia Llatge també participa d’un patró esquemàtic, pràctic i decorós.

En segon lloc, l’escenografia de blancor i caire pseudovictorià està distribuïda en quatre nivells. Amarada de petits detalls que n’enriqueixen l’ús (portes, zona de jardí, balcó, fossat d’orquestra al mig i projecció al fons), aprofita al màxim la caixa escènica obrint un marc que facilita el trencament de la frontalitat i el moviment constant. La il·luminació de Jordi Berch n’arrodoneix les possibilitats amb una variada ambientació de colors.

En tercer lloc, l’arranjament i direcció musical de Guillem Galofré al capdavant d’un petit conjunt instrumental (violí, flauta, teclat i percussió) no fa enyorar la formació orquestral. Amb un cert eclecticisme tímbric, el coixí musical és servit amatent a l’arrel vodevilesca i toc modern.

Finalment, el darrer atractiu és l’equip de canta-actors i cantants que gratis ed amore pugen a escena cada cap de setmana. La parella protagonista, Joan Baptista Torrella (Frederic) i Anna Campmany (Mabel), assumeixen els rols de tessitura més exigent amb plenes garanties, sobretot la soprano que ha d’enfrontar-se amb diverses exhibicions de coloratura i algun sobreagut –no debades es parodien les cadències de Lucia di Lammemoor-. Marc Calvo (Mariscal) exhibeix un autèntic mestratge en el cant silabato a la seva cavatina de sortida amb el joc de paraules esdrúixoles –repetició de vertigen inclosa-.

Aquest és un dels recursos còmics i expressius més ben resolts pel domini de la dicció a velocitats inversemblants i per una capacitat de fiatto estimable, com també demostren Ruth, Frederic i Pirata Rei al tercet de l’Acte II. Cristina Barbero (Ruth) encarna amb un agraït histrionisme el seu paper, igual que Miquel Ramon caricaturitza un Sergent que balla claqué. Albert Estengre (Pirata Rei) no desentona mentre que la resta de l’equip, com ells, interactuen constantment superant la dificultat tècnica i física d’aglutinar cant, diàlegs, ball, moviment escènic com el passatge a capella del final de l’acte I o en el cor de pirates de l’acte II.   

Per a tornar-hi

En una sala petita, d’impacte directe, tot plegat presenta a l’espectador quasi dues hores amb escenes surrealistes, humor sa on no hi falten paròdies de l’òpera en general i al propi espectacle en particular. Sens dubte muntatges com aquest generen amor pel teatre. Són llavors de futur i per això és gratificant trobar-hi públic infantil. Amb entitats com la del Sol, el terme “companyia amateur” és una etiqueta econòmica que no fa justícia a l’esforç, la intel·ligència i la qualitat d’un equip que, damunt l’escenari, més que pirates esdevenen els “pirats” del Sol. No es perdin aquest esbojarrat muntatge, voldran repetir.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell