La part central de l’homenatge avançat que el Palau de la Música ha dedicat al 80è aniversari d’Arvo Pärt (coincidint amb el que també li dediquen el Cor i Orquestra Nacional d’Espanya) girava al voltant d’una de les partitures més dilatades del compositor estonià. Passio repassa les últimes hores de Jesús a partir de la versió llatina de l’ Evangeli segons sant Joan en un estil d’una extrema austeritat que defuig tota pretensió dramàtica. De fet, la concentració de la música, amb les seves fórmules repetitives, denota una espiritualitat íntima a anys llum de l’excés barroc dels retaules de la basílica de Santa Maria del Pi que el Cor de la Ràdio de Letònia tenia davant seu. (Per cert, ¿quan acabarà la tonteria de posar en anglès els noms de formacions de països que no tenen pas com a pròpia la llengua de Britten?)

La partitura requereix la màxima atenció de l’oïdor per capir les subtils inflexions del discurs, alhora que posa la màxima exigència als intèrprets per evitar estendre el sopor entre el públic. Pocs conjunts estan més ben preparats que el letó, dirigit amb apropiada sobrietat per Sigvards Klava.

La part coral és limitada, però el catàrtic final, una explosió alliberadora de so, va tornar a evidenciar el nivell estratosfèric d’aquesta formació. Un millor tast el vam tenir en les obres que obrien el concert, el tan simple com enginyós Solfeggio de Pärt, l’estrena de Lasciatemi morire de Vivancos (o com passar Monteverdi per la liquadora) i l’ensucrat The fruit of silence de Vasks: la precisió, calidesa, cohesió i amplitud de les veus deixava estupefacte.