Experiència encoratjadora aquests concerts dedicats al 80è aniversari d’Arvo Pärt, dos amb el magnífic – almenys en aquesta música – cor letó, que alternaven obres d’Arvo Pärt en diàleg amb excel · lents propostes de Bernat Vivancos. Transvasament generacional tant en la forma com en la sensibilitat que Vivancos modela en clau personal i amb resultats eloqüents. Ja anirem al detall musical, però les tres sessions a nau plena – atenció, i amb música del nostre temps – ens han parlat a l’esperit. Una de perfil clarament religiós, amb la Passió (segons Sant Joan) d’A. Pärt del 1982, que mostra les claus més austeres del compositor, la seva forma de fer més desposseïda de magnificència i més propera a la intimitat religiosa i el sentiment pla que síl · laba a síl · laba relata la mort de Jesús. La primera de les sessions, plena de religiositat, que va generar una comunió que no va necessitar la missa per gairebé celebrar la pau, es va endinsar en el diàleg d’obres de Pärt i Vivancos.

Curiosa circumstància, ja que l’endemà es va interpretar la Passió. Va ser doncs més que un programa de concert, una sessió en què la música va parlar en termes transcendents, i ja sabem que cap música no parla si no té un oient.

I aquí el límit del sagrat i el profà va quedar en dubte, units per la bellesa, tant per part de la materialització d’aquestes músiques tan ben concebudes pel cor, com per la seva pròpia factura. Un Latvian Choir de molt precisa afinació, de timbres molt bonics, de tessitures molt clares, que articulen textures i color propi, fins i tot en aquest exercici de veu blanca sense vibrato que exigien la majoria de les obres. Almenys les de Pärt, que fa la sensació que prescindeix de rítmica i tempos, per deixar-los en mans de la paraula, de la seva significació particular – assenyalada de vegades amb accents especials –, i dinàmiques o jocs repetitius (la part de l’evangelista que relata la Passió).

Sensació a més d’allunyar-se de l’artefacte, per arribar a la bellesa del Da pacem domine, amb un joc de colors alternants i accents. Una manera de fer no aliena a l’àmbit ortodox, amb escassa presència del canvi i forta tradició icònica. No és aquí lloc d’anàlisi, encara que el cas de Vivancos crida a desentranyar claus, i brilla el joc vocal de Le cri des bergers, que agrega humanitat a la polifonia austera, o Aeternam, molt interior, en prèdica cromàtica que estén la resolució. A O virgo splendens el cant pla sustenta i s’imbrica en la polifonia, i la naturalitat del xiulet introdueix la variable orgànica. Lasciatemi morire, estrena, encoratja el madrigalisme i exercita en la part final una notòria actualitat sonora.

El tercer programa va mostrar l’entusiasme per la feina de l’Orfeó Català i els Cors de Cambra (Josep Vila); de Noies (Pere Lluís Biosca), i l’Infantil (Glòria Coma). Qüestions acústiques a part (orgue i cors arribaven malament als laterals), aplaudiments compartits, i en particular per a la bona feina del Cor de Noies, que van assumir amb els seus col · legues un repte molt complex, amb excel · lent resultat.

Espectacular el Da pacem domine aquesta vegada a gran coral que circumval · lava la nau, i que demanava això, donar la pau i marxar sense aplaudiment material.

En fi, el que dèiem, el contacte amb la bellesa fa pensar. Moltes gràcies.