Diuen alguns que la crítica ha d’estimular, més que descoratjar, l’espectador. Almenys – si bé des d’una perspectiva mercantilista – se li concedeix un lloc al món, i és d’agrair. També és cert que, si la crítica manté la seva ètica, sempre estimula, i ha estat un motor de la creació, dialogant tant amb el pol emissor (artista) com amb el receptor.

Per això, incideix tant en la cultura com en l’espectacle, que és una de les seves parts. Tot això, abans de reflexionar sobre aquest recital del pianista turc Fazil Say que feia anys que no ens visitava. Va arribar al festival de Torroella, i vam estimar la seva escassa talla en el repertori clàssic, al qual al·ludia ja amb gestos d’espectacle. Potser conscient d’això, va obrir el seu horitzó a una certa excentricitat en les interpretacions, i avui fa compatible la seva particular visió dels – aquest cop – Mozart i Debussy, amb obres de la seva composició. Però tot en ell porta el seu segell: missatge directe a l’espectador des de la seva introspecció, utilitzar la partitura com a referència per mostrar les seves qualitats mecàniques (velocitat i so potent), deixar de banda l’ortodòxia i el purisme per donar una versió molt personal per exemple de les Sonates en La major núm. 11 i en fa major núm. 12 de Mozart en funció d’una pretesa llibertat, amb ritme excessiu en el tema amb variacions, gairebé versió lliure, i no diguem en la seva especialitat, el moviment alla turca. Una interpretació que no va deixar de banda l’arravatament líric i sonoritats d’excessiu pedal. Mozart – com en la núm. 12 – va quedar com a anècdota, amb velocitats de cridar l’atenció (i els errors conseqüents en les corbes) i contrastos desmesurats. A Debussy – quatre Preludis del primer llibre – no va arribar a l’evocació i a la transparència del llenguatge, quedant-se en la materialitat i en figures àgils de rítmica. En realitat és un pianista l’èxit del qual – respectant els diferents gustos – s’havia d’haver derivat a un altre dels cicles de la casa. La llibertat és sagrada en la interpretació, és com l’opinió, i Fazil Say és un home del nostre temps, que vol dir que deixa la seva paraula en l’espectacle, i es compromet amb les circumstàncies polítiques del seu poble. Tal com reflecteix el títol dels moviments de la seva Sonata Gezi Park 2, que parla de resistència i esperança davant l’agressió del poder, i que musicalment l’expressa directament, com ho sent, sense artefactes, amb vehemència. Ja ho diu Jaume Ayats: “ Res a veure amb les figures canòniques de la música clàssica”. Res.