Un grup selecte d’obres han entrat de ple en l’imaginari col·lectiu dels melòmans destacats, sobre els quals exerceixen una fascinació irresistible. Una d’elles són les Variacions Goldberg de Bach. Glenn Gould les va popularitzar amb dues gravacions oficials, ben diferents entre elles: són només dues opcions possibles entre un ampli ventall d’interpretacions, en piano i clavecí. Pierre Hantaï també ha signat dos enregistraments discogràfics de referència amb l’instrument que va preveure Bach. El concert a L’Auditori era un dels moments àlgids del cicle El so original que presideix Jordi Savall, present per aplaudir el clavecinista francès amb qui ha col·laborat sovint.

La sorpresa va ser comprovar que el programa no només incloïa les Goldberg, sinó també una primera part amb altres peces de Bach -el coral Wer nun den lieben Gott lässt walten BWV691 i la Suite anglesa núm.2 - així com la Suite HWV429 de Händel. Va ser més que un mer escalfament, amb Hantaï exhibint ja les característiques que desplegaria després: una notable flexibilitat en el tempo, amb un ús subtil del rubato i acceleracions progressives més evidents en algunes de les variacions, però també puntuals rudeses en els atacs. Des de l’ària inicial, amb una elegant ornamentació, va saber crear un reguitzell de microcosmos, instants de traç intens, ja fos amb la introspecció de les variacions en mode menor, la solemnitat afirmativa d’alguns fragments o la lleugeresa enjogassada d’altres, mentre que les peces a dos teclats van ser tractades de manera magistral. Només en algun cas puntual -el quodlibet de la variació 30-, un discurs feixuc restava fluïdesa a la música. Un mal molt menor, com ho va ser el criteri discrecional a l’hora d’incloure o no les repeticions internes de cada variació, dins el context d’una versió majúscula.