L’Orquestra de Cadaqués és una experiència singular creada el 1988 que convoca per a cada presentació músics d’importants organismes europeus, molts dels quals són espanyols.

És interessant assenyalar l’especial fidelitat, i amb molts d’ells, des de la seva fundació, d’excel · lents instrumentistes presents als seus faristols en aquesta ocasió.

El concurs de directors que organitza té una qualitat també singular, ja que almenys tres o quatre dels seus premiats han assolit rellevància internacional, una cosa gens freqüent en els certàmens habituals. És el cas de Gianandrea Noseda, el més veterà dels que va posar en òrbita, vinculat a importants organismes orquestrals, i des de fa anys director principal de l’Orquestra. Vehement en les seves interpretacions, interessat pel repertori classicoromàntic, ha mostrat en aquesta ocasió els trets que més el caracteritzen musicalment.

El programa es va obrir amb l’Obertura Rosamunda de Schubert, interpretada amb girs de bona musicalitat, encara que el tempo ràpid i la intensitat d’alguns passatges d’harmonia van italianitzar a la Rossini alguns dels seus trets específics ; al marge de gustos, una qüestió estilística.

Va continuar la poc interpretada Primera nit de Walpurgis, de Mendelssohn, obra del 1832 revisada pel seu autor una dècada més tard, segons assenyala en els seus comentaris Xavier Cester. En aquest cas va participar l’Orfeó Català en una interpretació efectista i vital, la intensitat expressiva de la qual va mostrar un cor eficaç, però – igual com la feina orquestralpoc treballat en matisos, en funció d’un resultant general de superfície. De referència els solistes vocals Detlef Roth i Àlex Sanmartí. Va tancar el programa la Simfonia núm. 3, Renana de Schumann, que ens va deixar veure un director més còmode amb l’obra, amb moments característics de la musicalitat que és capaç aquesta orquestra (ha arribat a fer versions magnífiques de Mozart, Schubert, Mendelssohn o Bizet), novament amb els seus tempi sempre ràpids.

Aquí, a moments de delicat fraseig es van oposar fragments amb poca respiració en la frase (Nicht shnell) i un notori desequilibri entre metalls i corda quant a potència de so (escassa la corda), encara que les dues seccions, a més de la fusta, es van mostrar molt eficaces en la seva feina.

Molt bons músics, doncs, amb moments mereixedors d’aplaudiment, encara que el resultant general – un director massa interessat en la brillantor – i possiblement amb poc temps d’assajos, no va arribar a culminar la comesa per a un Palau 100.