Cada dia està més clar que, dels compositors italians belcantistes del segle XVIII, Rossini és el millor, amb un estil inconfusible, amb una gràcia melòdica, rítmica i orquestral i una inventiva riquíssima, per més que estigui al servei d’una farsa que també forma part del pack rossinià : una mena de teatre de l’absurd que en òpera no ha estat superat.

Gran mèrit, per tant, d’Amics de l’Òpera de Sabadell per programar aquest títol amb un equip esplèndid que ha donat vida a les divertides situacions que va deixar atònit el públic de la Venècia del 1813.

En escena, la competentíssima Laura Vila (Isabella), consumada intèrpret de les enrevessades coloratures vocals que exigeix la partitura, divertida com a actriu i amb un físic que justifica que Mustafá perdi l’oremus per ella i s’hi deixi enredar com qualsevol. En les seves àries Laura Vila va fer exhibició d’un timbre vocal càlid i també àgil (descensos de dues octaves sense paracaigudes) i d’una musicalitat impecable.

Toni Marsol, un Mustafá algerià lasciu i primari, va fer de la comicitat el seu element de base.

Com a cantant no és del tot un baix buffo com dicta la llei (del 1813) però la bona qualitat de la veu i la seva vis còmica fan que el resultat sigui de primera.

El mateix podem dir, en un estil encara millor, del Taddeo de Carlos Daza, amb una vocalitat, gestualitat i interpretació de les millors que li hem vist a aquest excel · lent baríton, glòria de les temporades de Sabadell i de tots els teatres que trepitja. En canvi, el tenor Joan Ribalta té una veu bonica però petita, per moments gairebé inoïble, encara que amb bons aguts, això sí, però el seu Lindoro va quedar descafeïnat.

Ximena Agurto va ser una Elvira magnífica, ben actuada i cantada, amb aguts de qualitat, i ben secundada per una Zulma (Carla Mattioli) que va saber donar relleu a un rol minúscul. Xavier Aguilar, com Haly, que cada dia progressa més, va defensar la seva ària (“ Le femmine d’Italia ”) i es va moure àgilment. Molt graciós el cor, que va estar esplèndid cohesionant el cèlebre septet ; bona kabir la de l’orquestra – malgrat alguna espifiada inevitable (trompa, flautí)– dirigida pel sabadellenc Santiago Serrate, un valuós descobriment local que va donar una exhibició d’autoritat i impuls líric. Part de l’èxit es deu a la direcció escènica ben integrada a la comèdia, i a l’escenografia amb ecos de l’Alhambra i d’un restaurant de pizzes.