Cerca de crítiques

Enquesta

50 sombras de Pappataci

19/2/2015 |

 

Programa: Rossini: L'italiana in Algeri

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell. 18-2-2015

18-2-2015. Laura Vila, Toni Marsol, Joan Ribalta, Carles Daza, Ximena Agurto, Carla Mattioli, Xavier Aguilar. Cor AAOS. OSV. Santiago Serrate, director. Carles ortiz, director d’escena.

 

El titular és exagerat i oportunista però participa d’una sensació perceptible a la platea de La Faràndula i als cinemes aquesta setmana. I és que quan l’element sicalíptic i sexual estan ben tractats –la televisió i la publicitat en van plenes- els arguments més infumables poden fer-se suportables i obres de limitada rellevància esdevenen atractives i ocasionalment alliçonadores. D’això a Espanya en sabíem molt i la “revista” derivada del Género chico i el cuplet han quedat com a testimonis menystinguts i oblidats avui.

Aquesta és una de les claus de l’èxit del muntatge que els AAOS han presentat de L’italiana in Algeri de Rossini en la primera incursió còmica del tàndem Carles Ortiz i Jordi Galobart. Sense grolleries han muntat una producció divertida, acolorida i amb idees i insinuacions que manlleven la blancor d’algunes òperes bufes, que a l’època eren molt més iròniques i provocadores del que ens han acostumat. Més quan el protagonista exhibeix un envejable tors atlètic i s’acompanya de dues jovenetes odalisques convenientment vestides, que participen en enginyoses escenes amb llençols. Aquí el reconeixement indiscutible se l’emporta Toni Marsol (Mustafà) qui, més enllà d’una prestació vocal senzillament òptima, és un gran buffo: la varietat de recursos còmics exhibits amb el gest, la posició, la mirada i l’entonació –dir entre dents, fins i tot cantant- revelen un mestratge d’autèntica figura centrípeta. Seria bo convocar-lo anualment. Semblants dots va exhibir un Carles Daza (Taddeo) que comença a fer justícia a les expectatives esperades des de sempre. De memorable caracterització, bona emissió, dicció intel·ligible i vis còmica amb gags sonors a l’alçada de Marsol, només li manca polir la fluïdesa de les ornamentacions en un rol que no li presenta cap complicació de tessitura.

Una altra clau a reconèixer: a partir del talent dels solistes, l’equip Ortiz-Galobart s’ha esmerçat en la direcció d’actors i ha ideat moviments escènics que dinamitzaven bé la trama i els conjunts. La llarga escena final de l’acte primer i la cavatina “Per lui que adoro” de l’acte segon foren evidències que van provocar l’aplaudiment espontani del públic. Es pot retreure certa frontalitat i un excés de balls fútils però són solucions permissibles en obres únicament suggerents per la música i les buffonades, i que cauen en la paròdia de si mateixes fins i tot quan assumeixen girs pseudobroodwayrians o del cinema còmic mut com és el cas. També una de les claus en una posada en escena ben il·luminada –menys variada que altres muntatges- va ser el recurrent de canvi de decorats. Aquest, tot i obligar a cantar algunes de les cabalette a teló baixat, va ser fidel a les idees del text –que no a la lletra, com en la conversió dels captius en cuiners-. I per, últim, és clar, l’ombra de l’èxit també rau en el repartiment vocal i la tasca musical.

Repartiment

La protagonista Laura Vila va complaure amb un paper d’escriptura més adequada per a una contralt que per una mezzosoprano. El cant és aproximativament rossinià, notable al registre central, correcte en el cant di sbalzo però el seu tarannà es canalitzarà millor en el Donizetti melodramàtic, sobretot per les ornamentacions. Li va faltar omplir l’escenari, en part, perquè la seva Isabella jugava a ser més coqueta i juvenil que sensual, sagaç, madura i manipuladora en l’ambient masclista de l’obra.

El més feble va ser el sabadellenc Joan Ribalta (Lindoro). L’extensió és adequada però el timbre mat, el volum limitat i la tècnica lleument nasal. Té línia de fraseig però l’ha de millorar treballant l’articulació a partir del legato i matisar amb recursos com l’ sfumature. No oblidi l’afeccionat que veus de pitjor entitat han servit verdis i puccinis en aquesta latitud. Correctes Carla Mattioli (Zulma) i Ximena Agurto (Elvira), sonora en els aguts però de timbre estrident i lleugerament sobreactuada. Finalment, Xavier Aguilar (Haly) va demostrar que segueix essent un valor segur en rols característics i va lluir-se moderadament a l’ària “Le femmine d’Italia” de l’acte II. 

Orquestra i cor

El també sabadellenc Santiago Serrate visitava els AAOS per primera vegada. Amatent a les veus va extreure un so orquestral àgil, delineat i pulcre: tempi encertats sense forçar als cantants; bon treball dels primers violins; fustes presents als tutti i unes dinàmiques explícites, mesurades i audibles amb, per exemple, una percussió esmorteïda més rica en timbre que en densitat. No obstant, va faltar vivacitat en el color del conjunt i excitació en els crescendi.

Per la seva part, l’eficiència del cor fou estimable tot i que el gruix i afinació de la corda tenoril va ser insuficient en determinats números. Ja se sap: les veus són les que són i el pressupost també per a una producció molt notable. Val la pena no perdre-se-la. El firmant repetirà.  

Esteban Rey
Diari de Sabadell