Joan Guinjoan (Riudoms, 1931) acaba d’estrenar una nova obra. Diàleg agermanat d’acordió i orquestra, mancat d’ostentacions a solo i en fusió molt atractiva i difícil d’obtenir ja que l’acoblament és complex. Sobre la petita taula de treball, Guinjoan concep les seves obres amb una bateria de llapis (i una formació de pipes) prèvia a la necessària reflexió, i amb un esbós general in mente. Un petit piano al costat li val per provar idees, encara que la inquietud de com ha de sonar tot allò és una cosa que queda pendent fins al dia de l’estrena, o al següent, com en aquesta ocasió, que en no haver-se ajustat convenientment l’amplificació de l’acordió, va caldre esperar a diumenge per escoltar els fruits d’aquest magnífic treball. Un exercici de simbiosi a tal punt que en molts moments és la mateixa orquestra la que sona a acordió.

L’ofici del compositor és molt pacient; no és l’escultor que va descobrint a cop de martell, aquí intervé l’intèrpret. En aquest cas el solista Iñaki Alberdi, jove i gran acordionista a qui Guinjoan va dedicar Sons de la terra. Al·lusió a la memòria, que torna a donar-se en aquest Concert per a acordió i orquestra, encàrrec de l’OBC. El Guinjoan nen es va iniciar en la música amb un acordió; records que Riudoms ha editat a llibre recent. I en aquest concert marcat per la tendresa d’aquestes mirades al passat, sorprèn la varietat d’idees i la seva exposició sensible. En particular a Cançó de bressol. Atreuen l’obertura dels moviments extrems, i el fantàstic crescendo expressiu de l’últim, amb rítmica amb aires de jazz. Color i expressió en un programa que va començar amb la deliciosa Empúries de Toldrà, i va culminar amb la Simfonia núm. 8 de Dvorak, amb bona feina de González i resposta orquestral.