Cerca de crítiques

Enquesta

Sakamoto amb l'OBC dins el Sónar

Un experiment més que reeixit a l'Auditori

19/6/2004 |

 

S'ha de convenir que el repte era tan ambiciós com eteri. Fusionar en temps real l'actuació d'una orquestra simfònica -en aquest cas l'OBC- amb la d'artistes electrònics com Ryuchi Sakamoto, Pan Sonic i Christian Fennesz en un doble concert com el de dijous a l'Auditori, era, d'entrada, un plantejament arriscat des del punt de vista estilístic. Fins aquí, d'acord. El dubte, o la disjuntiva, potser rau en les expectatives que van dipositar-hi tots i cadascun dels que el van veure. Els que esperaven que de la nit es fes dia i que d'aquest concert ja en sortís la fórmula màgica per fer soluble la barreja entre música clàssica i electrònica, molt probablement en van sortir un pèl desencantats. En canvi, els que ho enfocaven tot just com un primer pas, una aventura valenta i vigorosa que potser dibuixa, insinua, un nou camp verge on ambdós gèneres puguin interactuar, se'n van tornar a casa més que satisfets. I és que Roma no es va fer en tres dies.

En aquesta varietat de lectures també hi va influir el fet, d'altra banda lògic, que cadascuna de les peces que es van interpretar va donar de si coses molt diferents. Així, per exemple, els sons electrònics de Pan Sonic van quedar sospitosament engolits per la potència de l'orquestra a l'Allegro feroce, de Prokofiev. Al final de la nit, però, es va tocar de nou amb tots els hackers sonors en escena i el resultat va ser molt més vigorós. Va haver-hi contrast. Sakamoto també va haver de forçar el seu discurs per fer-se present en el Concert de Brandenburg núm. 1 de Bach, en què l'OBC va tornar a mostrar-se omnipresent. En canvi, en la Simfonia núm. 9 de Dvorák, més letàrgica, l'artista japonès sí que va poder imposar el seu tènue so de piano així com diverses gravacions de música iraquiana. El moment més arrodonit de la nit, però, va venir amb Vaihtovirta, una composició de Pan Sonic arranjada per a l'ocasió per Pedro Alcalde. L'electrònica dura, seca i gèlida del duet format per Ilpo Väisänen i Mika Vaino va casar perfectament amb l'OBC, i va donar com a resultat una simbiosi si més no interessant. L'encarregat de culminar la nit va ser Fennesz, que amb els seus ginys i màquines va reformular dos autors contemporanis, Michael Torke i John Adams. Posats a destacar alguna cosa, potser cal dir que va ser qui va aconseguir relligar d'una manera més efectista la música amb les imatges visuals concebudes per Videogeist, Lia i Jon Wozencroft.

Arribats a aquest punt, la pregunta del milió seria: fins a quin punt un concert així va ser només un divertimento, una flor que no farà estiu? Electrònica i música clàssica arribaran a trobar-se? Pel que es va veure dijous, com a mínim hi ha camins a explorar junts. I això no és poc
Francesc Espiga
El Punt