L’hivern barceloní va entrar ahir en una treva amb la rotunda interpretació de la soprano Sondra Radvanovsky en la virtuosa Norma de Bellini. L’artista nord-americana va fer una exhibició de sensibilitat, potència i agilitat vocal, i va deixar el públic bocabadat amb els seus exquisits i molt sincers pianissimo. Un minut i mig d’ovació per a la diva quan el teló baixar, més sis més d’aplaudiments per a tot l’elenc i l’orquestra, dirigida pel mestre Renato Palumbo, que es van mantenir en franca harmonia durant tota la representació. A diferència de l’anterior títol de bel canto de la temporada liceista, Maria Stuarda, aquesta òpera no es basa en fets reals sinó que és del tot fictícia, encara que d’entrada s’inspira en la tragèdia de Medea, traslladant-la a la Gàl·lia romana amb els celtes com a protagonistes.

La resistència d’aquest poble a l’invasor és un mer pretext per exposar un drama del romanticisme operístic més genuí, és a dir, un triangle amorós amb episodis de còlera, gelosia i conseqüent pietat que acaba amb el sacrifici voluntari de Norma al costat del seu amant. Una mort per amor més al firmament de la lírica. L’equilibri vocal d’aquest trio amorós ja es va posar de manifest al final del primer acte. Radvanovsky va commoure el públic juntament amb les veus no menys potents de la mezzo Iekaterina Gubànova, en el paper de la seva rival Adalgisa, i del tenor Gregory Kunde, com a l’impetuós Pollione. Tot i que les tandes d’aplaudiments, que van ser contínues durant la funció –potser massa–, havien iniciat el seu in crescendo a l’esperada i famosa ària Casta diva, en la qual la soprano va posar en evidència que ha sabut beure de les fonts.

L’empremta de Maria Callas es va colar a escena i es va poder gaudir de la prodigiosa capacitat de Radvanovsky per modular del forte al pianissimo sense perdre un bri d’intensitat. Brillant va ser també el duet amb Adalgisa Mira o Norma, tot força i emotivitat melòdica. A mesura que avançava l’òpera, la soprano va anar prenent possessió de si mateixa i del personatge de Norma i va acabar oferint un acting vívid com n’hi ha pocs. Al clímax de l’última escena hi va arribar trencant subtilment la veu i mesclant-la amb el sanglot del personatge. El públic? Sense alè!

I sense tos. Gràcies. L’amor s’imposava a escena i era tal l’estat gràcia que des de la platea semblava plausible que els artistes irrompessin en un final inèdit en el qual la parella protagonista fos redimida. “No, si ja veuràs que no moren”, deien a la fila contigua.

La dramatúrgia del novaiorquès Kevin Newbury subratlla en aquesta coproducció del Liceu la sensació d’irrealitat. Caps de braus, molta fusta i boscos misteriosos recreen un espai sagrat on es combina el primitivisme del poble –amb rastes de cibercòmic– i una indumentària entre medieval i futurista per a les sacerdotesses.