La recerca de la bellesa, aquest motor que porta el compositor a una tasca tan complexa, és darrere de la nova obra de Benet Casablancas que acaba d’estrenar l’OBC i que té com a aliment imatges poètiques de textos de Rafael Argullol. Sobre ells el compositor treballa en una òpera encàrrec del Liceu. El títol és summament explícit quant al programa compositiu: el món dels somnis, de les aparicions i les epifanies, de la nit (Sogni ed epifanie. Un bagliore tra notti, paraules d’Argullol). No és fàcil –amb la referència d’un parell d’escoltes– dir alguna cosa sobre la conformació sonora d’aquest poema que exercita petites epifanies en el color dels vents, sempre en diàleg amb els contraris. Figures fugaces que no s’aturen en degustar el misteri, sempre hi ha contrastos de caràcter dramàtic que enfosqueixen aquesta llum en un fons inquietant. El final, transparent, exercita la calma que du a la conclusió.

A sala plena es va presentar amb l’orquestra la gran violinista nordamericana Hilary Hahn, ni més ni menys que al Concert en re major de Brahms. Hahn exhibeix un so definit, límpid, d’un subtil vibrato i un eficaç exercici de color i matisos, molt expressiu i natural. L’orquestra va romandre en un pla correcte, secundari i amb un començament d’escassa intensitat expressiva a la corda que la solista va anar estimulant.

El concert presentava a més el pròxim titular de l’OBC, amb la desmesurada Simfonia núm. 2 de Rakhmàninov, amb una batuta que va imprimir certa correcció en el discurs, davant una orquestra poc motivada i una versió que va mostrar falta de relleu en un escàs primer moviment. El director va estar atent, però amb una personalitat, almenys en aquest repertori, poc rellevant. Ja es veurà.