Cerca de crítiques

Enquesta

Feina a fer

1/2/2015 |

 

Programa: El romanticisme simfònic de Rakhmàninov

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Fa un any Ono va dirigir amb l’OBC que serà seva a partir de la temporada vinent el ‘November steps’ de Takemitsu, dins la interessant mirada transversal que va programa l’Auditori sota el títol ‘Japó a l’Auditori’.  Voldria equivocar-me però crec que l’actual OBC ha fet un pas enrere respecte aquella. L erràtica temporada d’enguany està fent mal i el concert d’ahir pot haver servit al director japonès per adonar-se de la feina a fer.

L’esquema del concert, força habitual: una obra curta contemporània, anit l’estrena de ‘Sogni ed epifanie’ insinuant partitura del compositor resident, Benet Casablancas, que va ser executada amb precisió i rebuda amb molta fredor pel públic. Seguint el patró un concert amb un solista de renom per, després de la pausa, la simfonia que donava títol al catorzè concert de l’actual temporada de l’OBC: ‘El romanticisme simfònic de Rakhmàninov’.

Hillary Hahn és una jove violinista que des de l’adolescència és una estrella. El marketing dels segells discogràfics té aquestes coses. Yuja Wang, Lang Lang o el recent visitant Daniil Trifonov són només 3 dels darrers exemples d’aquest fenomen. Una Hahn en plena madura va interpretar un concert que coneix bé, ja que amb aquest enregistrament va guanyar un Grammy a la millor interpretació, oferint una lectura apassionada exhibint la seva innegable capacitat tècnica que l’ha dut on és. Però li va faltar un punt. Potser el molt millorable acompanyament de l’OBC, en una actuació amb mancances importants com el trist paper de la secció de vent en el meravellós Adagio, va tenir-ne alguna cosa a veure i l’execució no va acabar de reeixir.

Millor va resultar Rakhmàninov. Ono va lligar curt una Segona Simfonia que per la seva magnitud i per un desenvolupament ple d’alts i baixos pot anar-se fàcilment de les mans. L’OBC gestiona bé els passatges desbordants i es va agradar en les coloristes textures romàntiques i en el vigorós final que el públic va acollir amb un exagerat -al meu parer- entusiasme. Ganes d’agradar i caure-li bé al proper director. El repte d’Ono serà reconstruir una orquestra que necessita reforçar-se i que necessita estabilitat i algú que li defineixi un estil propi, una estratègia. El vídeo del concert d’ahir pot donar-li unes quantes pistes.

Ignasi Albors
Catclàssics