La dicotomia entre concepció i execució va marcar en part la versió de la meravellosa Simfonia núm. 2 de Rakhmàninov. Ono va defugir tot desbordament excessiu i tota sobredosi de sucre per controlar les anades i vingudes del discurs, mimar les transicions i graduar amb mà ferma els grans esclats emocionals (per exemple, el clímax de l’ Adagio). L’OBC el va seguir amb empenta en aquesta lectura que reivindicava la noblesa de la inspiració del compositor rus, tot i una cohesió perfectible, algun exabrupte del metall i certa agror en la corda aguda.

Ono va ser un còmplice fidel de Hilary Hahn en el Concert per a violí de Brahms, que la solista nord-americana va abordar amb una musicalitat exquisida i una impressionant seguretat tècnica. Va ser una versió irreprotxable en quasi tots els aspectes, excepte que la fredor semblava planar sobre molts passatges, com si la impecable violinista observés l’obra a un pam de distància.

Sogni ed epifanie. Un bagliore tra notti de Benet Casablancas va obrir la sessió, una estrena que no es va apartar del patró de la majoria d’encàrrecs oficials: una durada moderada (només en l’òpera tenen els compositors el luxe del temps) i un llenguatge orquestral ben travat on passatges insinuants s’alternen amb parèntesis agitats. La cortesa indiferència del públic també forma part del patró.