IBERCAMERA

Daniil Trifonov, al costat del piano, saluda el públic de l'Auditori, dijous.

alguns havíem assistit al novembre al seu triomfal debut en solitari a Palau 100, però altres no havien disfrutat encara del seu impressionant talent. En el descans de la vetllada de dijous a l'Auditori, i després de la seva etèria interpretació del Concert per a piano en fa menor, número 2 de Chopin amb la Philharmonia Orchestra, el públic no deixava d'expressar la seva sorpresa pel que havia vist i escoltat. Magnètica versió de l'obra exposada amb mans de seda sobre el teclat. Com si estigués tocat per la gràcia divina, Daniil Trifonov va tornar a exhibir una maduresa i sensibilitat impròpies dels seus 23 anys.

Hi ha pianista. Molt pianista. És un geni d'aquells que només apareixen molt de tant en tant i no li faltava raó a la insigne Marta Argerich quan va sentenciar: «Ho té tot i més... Tendresa i un element endimoniat. Mai havia escoltat res de semblant». Opinaven el mateix alguns melòmans, que es remetien fins i tot a Rubinstein per descriure la capacitat d'aquest jove rus amb aspecte de teenager per transmetre amb una aclaparadora tècnica i un absolut control -no se li escapa ni una nota- l'univers d'emocions de la partitura.

DIÀLEG PERFECTE / «Toca igual que camina», segons una expressió caçada al vol. I és així. Els seus propis sentiments es fonen amb la música. Mai perd l'equilibri i dialoga a la perfecció amb l'orquestra. El nocturn central va ser de somni. Després de la seva màgica i alada actuació va correspondre a les incessants aclamacions amb una no menys subtil versió d'una obra de Debussy.

L'aparició d'aquesta llumenera va deixar en segon pla la resta del programa amb una intranscendent versió de l'Obertura Coriolà i una, en canvi, magnífica recreació de l'Heroica, de Beethoven. Amb una formació reduïda però de gran qualitat, l'emergent i expressiu Clemens Schuldt va extreure el millor dels seus músics. La seva enèrgica però a la vegada matisada i atentíssima direcció va mantenir la claredat i tensió sonores de la magna simfonia fins a arribar a l'imponent final.

Una propina amb el vals trist de Sibelius va arrodonir aquesta cita dedicada a la memòria del desaparegut Lorin Maazel, que, amb 16 concerts, va ser una de les batutes fonamentals per consolidar el cicle Ibercamera.