CRÍTICA

Almenys en el repertori Chopin, Debussy, Scriabin, i segurament Liszt, veiem en Daniïl Trifonov un pianista excepcional, sorprenent. Per la seva joventut hi ha condicions naturals, però, a més de la tècnica adquirida, disposa d’una sensibilitat absent en les figures emergents i molt promocionades dels últims anys. En aquesta ocasió va tocar el Concert en fa menor de Chopin, amb un so potent, però en cap moment percutiu, sinó ple de matisos i intensitats, i crida l’atenció el seu timbre perlat, i l’articulació clara, particularment evidents en la cadència. És molt lliure en el fraseig, i el seu rubato de vegades era molt difícil de seguir pel director Clemens Schuldt que no disposa per cert de la mateixa sensibilitat. El també jove director alemany,de gira en aquesta ocasió per Espanya amb aquesta formidable orquestra, ens va deixar la imatge contrària a la de Trifonov. Un gest desmesurat davant l’elegància del rus al teclat, un director –etimològicament– d’escarafalls. Al punt que era evident que el concertino, eficacíssim, havia d’anar a totes per transmetre a la seva corda el discurs. Schuldt va fer una versió molt de manual de l’Obertura Coriolano (do menor) de Beethoven, amb gest decidit però tot igual i una gestió vertical del fraseig, sense vol horitzontal i escassetat dramàtica.

La Simfonia núm. 3 de Beethoven que va tancar el programa també va trobar Clemens Schuldt fogós, tipus Dudamel, però amb més sensibilitat de fraseig i estilística. Va dirigir sense partitura, amb una manera de marcar que estimulava l’accent del compàs i limitava l’expansió. Un scherzo amb marcats contrastos dinàmics i en moments de l’allegro final una absència considerable d’imaginació i musicalitat. L’orquestra, naturalment, de primera categoria.