Cerca de crítiques

Enquesta

Èdip, de G. Enesco

Èdip, estrena feliç d'una vella i molt digna òpera

18/6/2003 |

 

DIRECTOR: Lawrence Foster
LOCAL: Gran Teatre del Liceu
DATA: 8 de juny del 2003

El 1989 Lawrence Foster va gravar Èdip, d'Enesco, obra estranya i diferent, amb repartiment de luxe, l'Orfeón Donostiarra i la Filharmònica de Montecarlo. Ara, dirigint l'OBC, un correcte repartiment i els cors de la casa, Foster ha estrenat al Liceu aquesta vella i digna òpera.
La proposta es mereix elogis i la realització es va resoldre amb qualitat. Aleshores, ¿com és que aquesta òpera, que va ser presentada a París el 1936, ha trigat tant a estrenar-se aquí? A part de les lògiques circumstàncies històriques, el problema s'ha de buscar en la mateixa obra.
El llibret del francès Edmond Fleg ens ho explica tot, i no faria falta. En la longitud, cau en la carrincloneria i no disposa de tensió. Però la història de l'òpera està plena d'obres mestres amb textos miserables, des de Tancredi, de Rossini, a la Tetralogia wagneriana, sense anar més lluny.
¿És la partitura o no? Aquesta és la qüestió. Es va gestar al llarg de més de dues dècades i l'estètica musical va viure experiències múltiples i contradictòries.
En destaquem l'aire dels temps, un cert ànim nacionalista expressament velat i una referència a l'objectivitat i a l'ordre de l'època històrica.
Esa Ruuttunen va ser un Èdip entregat però sense matisos. La resta de l'elenc vocal va resultar més expressiu i va servir amb eficàcia a l'obra. En destacaria el Tirèsies de Nikolsky i la Iocasta de Brunner. Eficaços els cors, complidora l'orquestra i, en definitiva, això és el que més bé sap fer el director Lawrence Foster.

Luis Polanco
El Periódico