La tecnologia ens permet estar en contacte immediat i permanent amb tothom, però ens comuniquem de veritat? O només mirem sense veure-hi, escoltem sense sentir-hi? L’epidèmia de solitud, alienació i desesperació que pateix bona part de la humanitat no s’ha eradicat al segle XXI, i són aquests mals els que posen en comú Una voce in off, de Montsalvatge, i La voix humaine,de Poulenc. Dues òperes breus que van molt més enllà del MacGuffin tècnic que serveix de cobertura a unes trames protagonitzades per sengles dones al caire del precipici emocional.

La seva combinació és, doncs, pertinent des d’un punt de vista dramàtic, i també musical, atesa la influència del Grup dels Sis al qual va pertànyer Poulenc sobre Montsalvatge, encara que en l’òpera que ens ocupa la seva mirada es va dirigir cap a Itàlia. El veïnatge, però, també evidencia que es tracta d’obres de gruix diferent. Una voce in off és un joc irònic amb una excusa argumental allargassada, servit per una música d’hàbil eclecticisme, lluny de la muntanya russa d’emocions delineades amb precisió maquiavèl·lica pel text de Jean Cocteau a La voix humaine, que la partitura de Poulenc intensifica amb conseqüències devastadores.

Aquesta part del díptic, estrenada l’any passat als Teatros del Canal, és l’origen de la coproducció dirigida per Paco Azorín que al Liceu s’ha ampliat amb l’obra de Montsalvatge. Cal una soprano de gran presència escènica i esmolada enunciació de text i música per encarnar l’anònima protagonista de La voix humaine i María Bayo, malgrat les moltes qualitats exhibides, no va arribar a colpir. La veu va sonar ferma al llarg de l’extenuant monòleg i el fraseig va tenir l’elegància habitual en la cantant navarresa, però la monotonia en l’expressió va impedir la total identificació amb aquesta amant abandonada. Bayo, a més, jugava amb desavantatge: per ser una tragèdia de la solitud, va tenir massa companyia a escena. No tan sols la de dos camàlics desmuntant l’apartament, sinó també la de tota l’OBC i el seu titular a la part posterior del decorat. Un element que distreia i que va tenir conseqüències en l’acurada versió de Pablo González, en aplanar perfils i estovar accents.

Durant l’òpera de Poulenc, unes projeccions sobre la part superior del decorat dissenyat pel mateix director d’escena mostraven un ull que no podia veure l’amant, que tampoc sentim a l’altra banda de la línia telefònica. Azorín va jugar més a fons sobre la idea de la visió en l’obra de Montsalvatge que obria la sessió. El mateix decorat, amb els mobles coberts per llençols, era la pista d’obstacles que havia de recórrer una Angela cega: si en vida del seu espòs no va saber veure el seu amor, ara que ell és mort, i ella invident, només pot escoltar la pel·lícula en súper 8 amb què aquest reitera la seva passió. La pirueta és massa recargolada, però la imatge final, amb els cònjuges reunits de nou, és reeixida. El vestuari de María Araujo reforça el to almodovarià de la producció però, com a la Tosca del curs passat, Azorín sembla que tingui por de les el·lipsis o dels sobreentesos argumentals, i vol mostrar més coses de les estrictament necessàries.

Amb l’OBC al fossat, Pablo González va treure tot el suc de la brillant escriptura de Xavier Montsalvatge, amb ajustades intervencions a escena del cor del Liceu. Antoni Comas va ser un extravertit Claudio i Vittorio Prato un Mario tibant, però el pes de l’obra recau en Angela. Ángeles Blancas emet ara i adés sons no gaire plaents, però l’entrega vocal i escènica fa aparcar les objeccions.