Cerca de crítiques

Enquesta

Les Suites de Bach per Claret, Gutman i Mork

Sota el signe del tres

15/6/2004 |

 

Obres de Bach, Britten i Charles. Lluís Claret, Natalia Gutman i Truls Mork. Fòrum Ciutat. Barcelona, Auditori, 7, 10 i 13 de juny.

Número perfecte pels als xinesos, el tres és màgic en totes les tradicions perquè les tríades representen l'equilibri, la conciliació, la síntesi de contraris. Tres han estat els recitals centrats en Bach amb tres obres cadascun, tres els compositors, tres els violoncel·listes d'entre els millors del món, tres els violoncels i tres les actituds que han possibibilitat aquelles comparacions on rau una part de l'essència del gaudi musical.

Lluís Claret, format amb Gendron, Aldulescu i Greenhouse, connecta amb l'escola de Pau Casals a través d'Enric, el germà del mestre. Ha demostrat ser el més auster, el més tens, el més abstracte i sintètic en unificar els moviments prescindint de l'origen tradicional de la majoria. Va tocar les suites núms. 2 i 5 i va estrenar el suggestiu Des de l'infinit... del manresà Agustí Charles, un cant a la llibertat i a la diversitat, fruit d'un encàrrec del Fòrum. És una suite de poc més d'un quart d'hora difícil i efectista bastida sobre la juxtaposició de moviments curts portadors de missatges xifrats molt contrastats, però amb una circularitat en el discurs que el du cap a especulacions intel·lectuals i a una recerca de sonoritats estranyes que fan pensar en altres cultures.

Natalia Gutman és deixeble de Rostropóvitx. Va ser molt celebrada per un públic que es va deixar endur pel seu inimitable poder de comunicació. El seu Bach fruitós no remet com el de Claret a vetllades filosòfico-musicals a la biblioteca de Sans-Souci si no a escenes lúdiques pintades per Brueghel el Vell. Parteix d'un so pletòric i rogallós, d'una articulació nerviosa obtinguda amb arquet curt -l'única dels tres- i del fet de no llegir les partitures per a transcendir-les en lectures arravatades que han resultat ser les més emocionants en l'equiparació.

L'intimisme del noruec Truls Mork, deixeble de Schiff, és ideal per posar fons sonor a un interior de Vermeer. Entre els pols marcats pels seus col·legues, el seu Bach és el més cantable, el més elegant i primmirat, amb uns preciosismes incongruents que comprometen la naturalitat.

Gutman i Mork van tocar respectivament la primera i segona suites per a violoncel de les tres que Benjamín Britten va dedicar a Rostropóvitx i que són a Bach el que la nova cuina a la gastronomia, és a dir, la desconstrucció del model, el seu replantejament. Amb grans demandes tècniques Britten deixa sorgir de tant en tant la textura i el sabor bachians en discursos construïts amb força i originalitat. També en aquest context, Gutman va ser la més intensa.

Cal dir que l'Auditori crea un àmbit plausiblement cambrístic quan es tanca el segon pis i es deixa la sala a les fosques i que el cercle de llum ataronjada escau als vernissos de violoncels tan venerables i protagonistes com els formidables artistes que els feien parlar.
Xavier Casanoves Danés
Avui