La jugada comercial ha estat rodona. L’Auditori ha penjat el cartell de localitats exhaurides per a la projecció de la primera part de la trilogia fílmica El senyor dels anells signada per Peter Jackson, tot atraient un públic que, si la inspecció ocular no enganya, no només no era l’habitual de l’OBC, sinó que, a més, tenia una mitjana d’edat molt inferior. El reclam d’una pel·lícula que va arrasar en les taquilles mundials, basada en les no menys populars novel·les de Tolkien, ha estat irresistible, i el timing, poc després de l’estrena de l’última part d’ El hòbbit, perfecte. La jugada artística també ha estat un èxit. No és aquest l’espai per lloar l’enlluernadora manera com Jackson va visualitzar el combat entre el bé i el mal que narra Tolkien. La partitura, omnipresent, de Howard Shore n’és un element destacat, i La fraternitat de l’anell (títol usat per L’Auditori, tot i que quan es va estrenar, i en els subtítols en català, es parla de germandat ) permet tenir un primer contacte amb molts dels temes que reapareixeran en la saga. La seva interpretació en directe mentre es projecta la cinta dóna un pes preponderant a la música, en detriment en ocasions del diàleg, i permet una experiència immersiva que va provocar l’entusiasme desbordant del públic.

En la música de Shore hi trobem ecos de l’èpica de Wagner (lògics, si pensem en com un anell va influir en un altre), reminiscències de Prokófiev (Nevski sempre és un bon exemple), percussions i metalls abrasius per a les fosses infernals d’Isengard o ressons bucòlicament celtes per a la Comarca. El compositor canadenc sap crear melodies evocadores, com el sinuós tema de l’anell al pròleg, i dosifica amb habilitat els efectes: és magnífica la manera com el tema de la germandat, intuït en diverses ocasions, no apareix en tot el seu esplendor fins que es forma el grup que acompanyarà Frodo camí de Mórdor.

Fora d’una breu caiguda del so, la logística va funcionar i l’equilibri entre una OBC en forma demostrativa i les veus amplificades va ser bo. De fet, tant o més que l’orquestra, la projecció en viu posa en relleu la massa coral, aquí encarnada amb una empenta sense defallences pel Cor Infantil i el Cor Jove de l’Orfeó Català i el Cor Jove dels Països Catalans, preparats per Glòria Coma i Esteve Nabona. Anunciada com a soprano, Clara Sanabras va estar més convincent quan no havia d’abordar un registre líric. Una setmana després de dirigir a Madrid el mateix film amb l’Orquestra Nacional d’Espanya, Shih-Hung Young va garantir amb seguretat la coordinació de les forces a les seves ordres.

L’èxit de l’operació nodrirà el típic discurs de la creació de públics i de la necessitat de l’OBC d’obrir-se a nous àmbits. Sens dubte, el projecte és un salt respecte als concerts amb mestres de la banda sonora que vam tenir fa lustres. Però seria un error que aquestes iniciatives, en lloc d’ampliació, fossin en detriment de la missió de l’orquestra. El pas de la Terra Mitjana a Brahms encara està per demostrar.