El darrer concert de l’any 2014 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va comptar en les dues úniques sessions de dissabte tarda i la matinal de diumenge amb el director noruec Eivind Gullberg Jensen i l’eminient flautista Emmanuel Pahud, solista de la Berliner Philharmoniker, per oferir-nos un interessant programa post romàntic amb la primera audi´ció de l’obra de Ricard Lamote de Grignon, “Preludis de l’amic absent, el concert per flauta i orquestra i la suite Aladdin, ambdues obres de Carl Nielsen, i per acabar oficialment el programa la suite de El cavaller de la rosa de Richard Strauss. Com que les festes de Nadal són a tocar, l’OBC ha finalitzat el programa amb una postal nadalenca entranyable, amb dues i mitja nadales populars orquestrades per Albert Guinovart.

Dos comentaris previs abans de parlar-vos del concert:

Desconec quin és el criteri que segueix el departament de màrqueting o de publicacions, però anomenar aquest concert com “El cavaller de la Rosa” en el programa de mà que encapçala l’apunt, quan gran part dels minuts eren de Nielsen és quelcom sorprenent, potser fins i tot als responsables de l’OBC els espanta Nielsen?.

El segon comentari fa referència també al programa de mà. Ahir l’Auditori presentava una bona entrada, però no era ple ni de bon tors. Un quart d’hora abans de començar el concert no es trobava cap programa de mà en els punts habituals de subministrament i el personal de sala no sabien donar resposta a la incomprensible mancança, i això sembla ser que no és la primera vegada que passa. El programa actual ja és molt minso, amb comentaris més minsos encara, però deixar al públic assistent sense la mínima informació, per estalviar és fer el ridícul, perquè estic convençut que en alguna caixa d’algun magatzem hi deuen haver programes de concerts endarrerits. No em puc creure que no s’hagin imprès tants programes com entrades hi havia a la venda, o si?

El programa d’aquest darrer cap de setmana estava format per obres que no es programen gaire (dos primeres audicions) i per tant pera mi de màxim interès.. Comprenc que la immensa majoria dels assistents vulguin escoltar el de sempre, una i una altra vegada. Al públic li costa fer esforços i sembla estar més interessants en deixar-se endur per temes a poder ser ben melòdics, que a poder ser puguin ser cantussejats ni que sigui mentalment, mentre l’orquestra els interpreta. Aquest cap de setmana tret de la darrera de les obres programades, era altament improbable que succeís.

La primera de les obres era una primera audició de l’OBC, la composició es va estrenar l’any 1935 al Liceu i mai més s’havia tornar a programar. “Els preludis de l’amic absent” de Ricard Lamote de Grignon va ser una composició dedicada al seu amic, alhora que Conseller de la Generalitat, Ventura Gassol, empresonat pels fets de 1934. La música és  molt interessant i personal, dramàtica, quasi com una banda sonora, a les quals el compositor es veuria abocat en un futur a dedicar part del seu talent. Juga amb un post impressionisme i no defuig mai la melodia i el llenguatge tonal, a estones estem davant d’una obra post impressionista o tardo romàntica de rica i densa orquestració per evocar sentiments i sensacions davant els fets dramàtics per els que passava el poeta. Música intensa i reflexiva que encara no va trobar el punt d’entesa entre el mestre noruec, Eivind Gullberg Jensen i una OBC correcta sense mes, a l’espera de la brillantor que els oferien les obres de la segona part.

El principal atractiu del concert era la visita de Emmanuel Pahud, el prestigiós flautista suís, solista de renom mundial que sovinteja orquestres i directors de la màxima notorietat, i solista de flauta de la Berliner Philharmoniker, que ja havia col·laborat amb l’OBC l’any 2002 i que tornava ara per fer-se càrrec d’una obra magnífica i per a mi desconeguda, el concert per flauta i orquestra del compositor danès Carl Nielsen.

En moltes ocasions quan escolto obres de Nielsen, les seves simfonies incloses, perdo el interès aviat, és interessant però ho deixa de ser-ho tan bon punt aprecio un carreró sense sortida en tot allò que em sembla que proposa i que no acaba de desenvolupar. No va ser el cas ahir, tot i que potser sense un solista tan excepcional, capaç d’extreure de la flauta tantes gammes sonores i expressives amb una demostració virtuosística tan espectacular, m’hagués acabat passant el mateix, però Pahud i l’OBC en excel·lent forma, em van fer interessar molt per una obra que per a mi suposava una primera audició. A hores d’ara ja no, també l’he escoltada una altra vegada gràcies a la gravació efectuada de la retransmissió de Catalunya Música de la que us deixo el corresponent enllaç.

Al públic també li va agradar molt, ja que van aplaudir el talent excepcional del solista que es va preparar una propina amb l’orquestra d’efecte inqüestionable, una versió per a flauta de l’ària de Lensky de l’Evgeni Onegin de Txaikovski, la bellíssima “Kuda, kuda”

L’Auditori de Barcelona 21 de desembre de 2014. Foto IFL

A la segona part s’insistia amb Nielsen i en aquest cas en una altra primera audició per part de l’OBC, de la suite orquestral que el compositor va escriure per el drama Aladdin de l’escriptor Adam Oehlenschlager, va donar peru a que el mestre Jensen es deixes anar amb les amplíssimes sonoritats que l’exotisme orientalista de la partitura li oferia, quasi fins l’excés, diria jo, és clar que el lloc que vaig ocupar a l’Auditori en la segona part afavoreix la percepció molt directa i amplificada dels fortes i fortíssims, amb el que el director, potser emulant al mestre Pablo González, ens sotmetia a tots plegats. La partitura de Nielsen és molt brillant, colorista i espectacular, des de la marxa oriental festiva, emulant el Prokofiev del Romeu i Julieta amb un mestissa amb una marxa de moros i cristians del nostre llevant, o tocs de Strauss (Salomé) en la dansa de la boira de l’alba, entre altres troballes rítmiques d’influència magrebí o directament inspirades amb la Sherezade de Rimski. En cap moment hagués associat aquesta partitura a Nielsen. El mestre Jensen crec que ens va oferir el millor del seu art en aquesta obra.

La darrera obra del programa era la suite que Richard Strauss va fer del seu Rosenkavalier, amb els principals temes sàviament entrellaçats, encara que no de manera exactament cronològica i amb un final que destrossa el deliciós final operístic. Jo crec que al mestre Eivind Gullberg Jensen es va deixar endur massa per l’eufòria i es va oblidar de la decadència vienesa i la finíssima melangia que alguns dels coneguts fragments desprenen, preferint deixar constància de l’esplendor orquestral al que tant bé va respondre l’OBC en una versió més esplèndida que colpidora.

Com que el concert va ser tan proper a Nadal i l’OBC ja no tornarà a emprendre l’activitat fins el 2015 ens van voler regalar una postal nadalenca d’aquelles infal·libles i que una bleda assolellada com jo agraïm tant, amb un petit recull de nadales catalanes orquestrades per Albert Guinovart (altra cop protagonista aquest cap de setmana i properament a IFL) amb la seva habitual i colorista vitalitat, i perquè no dir-ho, previsible orquestració de “El noi de la mare, el dimoni escuat i el fum, fum, fum”. Un detall simpàtic que jo vaig trobar deliciós i és clar, i que el públic (quasi tot) va agrair amb gatzara.

Us deixo les nadales, espero que ningú és neguitegi per l’heretgia i així ja ens comencem a ambientar en la setmana nadalenca que iniciem avui.

ENLLAÇ àudio

http://www.mediafire.com/listen/64tszsva6vx2fnw/OBC_211214.mp3

Porteu-vos bé i potser el Tió deixarà anar algunes llaminadures.