Aquesta òpera, la del mig de la ara famosa trilogia que Donizetti va dedicar a les reines angleses (n’hi ha una altra que no compta: Elisabetta al castello di Kenilworth), al Liceu ha tingut modernament una immensa importància, perquè els liceistes de pro s’emocionen encara en recordar les mítiques representacions de Montserrat Caballé en aquest títol el 1969 i un altre cop el 1979 (amb Eduard Giménez). Sense oblidar les d’Edita Gruberová i Juan-Diego Flórez del 2003 en concert.

Actualment es disposa de la partitura original, que abans es creia perduda, i per això al Liceu s’ha fet com a l’estrena, sense obertura i amb alguns retocs sobre les versions abans escoltades. El més notable és que el paper central (que com a figura protagonista no apareix fins al segon acte) s’ha confiat a la mezzosoprano Joyce DiDonato, que no té la veu en la línia de les Stuarda anteriorment citades, però que es va esforçar a defensar el seu paper amb voluntat i encert, cantant la primera ària de manera molt satisfactòria i vencent el repte de la pregària, s’ha de reconèixer que no amb l’impressionant domini de les seves antecessores, però amb una noblesa vocal que li va valer l’èxit desitjat en acabar la funció.

Com a Elisabetta va aparèixer la també mezzosoprano valenciana Silvia Tro Santafé, que va començar amb una mica de vibrato però després es va anar centrant també vocalment i va actuar també de manera convincent fent el paper de reina-tirana que duu a la mort la seva cosina. Un atractiu especial va ser també la presencia del notabilíssim tenor mexicà Javier Camarena, en el paper de Roberto Leicester, un paper secundari, com ho eren els papers de tenor d’aquella època, i que té duos però no té un moment de lluïment personal com tindria, en canvi, el mateix personatge en la tercera part de la trilogia donizettiana Roberto Devereux de tres anys més tard. Camarena va fer una excel·lent demostració de belcantisme ponderat i de gran qualitat vocal i va ser un factor important en l’èxit general que va tenir l’obra. També hi va contribuir Michele Pertusi amb un cant noble i ben matisat fent el paper del sacerdot catòlic que subreptíciament recolza i finalment confessa la Maria Stuarda (que va ser també una bona peça, però que Donizetti va presentar gairebé com una santa de cara a la censura), cosa que no va impedir que l’obra sofrís tota mena de prohibicions fins i tot a la més civilitzada Milà.

Completem el comentari citant la tasca del baríton Vito Priante en el paper antipàtic de Lord Cecil (que instiga la reina a fer executar la seva cosina), i la simpàtica figura d’Anna Tobella com a Anna Kennedy, la confident de la Stuarda. Molt bo el nivell del cor, que en aquesta nova etapa sota el comandament de Peter Burian està demostrant la qualitat que fa temps que va aconseguir, i el rendiment orquestral que va assolir el mestre Benini al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. La producció, en canvi, va ser decebedora, amb una oceanografia carcerària, en contrast amb el suposat cant dels ocells i la frescor dels jardins on es passegen la Stuarda i la Kennedy en la primera escena del segon acte. Exagerat i contrastant el vestuari femení amb les corbates del personatges masculins.