Abans del seu retorn al Liceu durant aquest període nadalenc, Maria Stuarda, opera dramàtica de Donizetti amb alguns passatges musicals que ho podrien ser de les seves comèdies, va fer-se present per últim cop al Liceu l'any 2003 en una versió concert que s'ha fet cèlebre per les interpretacions d'una aclamada Edita Gruberova i Juan Diego Flórez. Però, tot i que el cant pugui excel·lir, una òpera sense representació sempre té una mancança. Una altra cosa és que un muntatge escènic no estigui a l'alçada, cosa que, de fet, podia intuir-se d'una proposta signada per Patrice Caurier i Moshe Leiser recordant els seus treballs (un Hamlet acartronat salvat per una Natalie Dessay en estat de gràcia i una convencional Madame Butterfly) presentats anteriorment al Liceu.

A Maria Stuarda s'enfronten Isabel I (Elisabetta) i Maria Estuard, si bé el llibret de Giuseppe Bardari (lliurement inspirat en l'obra homònima de Schiller) pràcticament redueix (de fet, el mistifica) un conflicte molt complex a una disputa sentimental: tot i que hagués conspirat contra ella i que l'irriti que, en l'escena que culmina el I acte fantasiejant sobre una trobada inexistent de les dues reines al castell de Fotheringhay, Maria li hagi cridat “figlia impura de Bolena”, Elisabetta sobretot sembla odiar-la (i condemnar-la a mort) perquè se sent gelosa de l'amor del comte Leicester per la seva rival. El cas és que, amb aquesta obra sobre una reina decapitada, Caurier i Leiser volen fer un al·legat contra la pena de mort, cosa que sempre és necessària i pertinent, però la idea no té una resolució escènica convincent: com a exemple significatiu, no acaben de reeixir convertint el lloc de l'execució, al castell de Fotheringay, en una mena de rèplica d'una sala “asèptica” d'una presó nord-americana, on s'apliquen injeccions letals als condemnats, mentre a l'exterior el “cor” encén espelmes com a protesta. La disposició escènica xerrica, impedint la reina adreçar-se al “públic” de l'execució; però, a més, costa imaginar una hipotètica Maria Estuard actual en un corredor de la mort habitat per pobres i marginats socials.

El cas és que, novament, van ser les veus qui van donar volada a l'espectacle i, d'entrada, és just lloar una esplèndida Joyce DiDonato (Maria Stuarda) exhibint una amplitud de registres amb uns greus impressionants i, malgrat que és mezzosoprano, uns sobreaguts estimables. No és per res que la cantant nord-americana és una de les actuals reines del Liceu. Però també cal destacar Silvia Tro Santafé, assumint una Elisabetta amb una gran convicció dramàtica i una veu molt ben projectada, i el tenor mexicà Javier Camarena, que, encarnant Roberto Leicester, va demostrar la bellesa del seu timbre i l'elegància de l'estil. Tanmateix, no van ser només les veus i, malgrat el treball de Caurier i Leiser, és oportú insistir amb el valor de la representació: els cantants també van excel·lir com a actors i és així que van ser justament reconeguts amb aplaudiments durant la funció i amb aclamacions al final, sense que aleshores sortís la parella artística formada per Patrice Caurier i Moshe Leiser. No és habitual que els directors d'escena d'un muntatge operístic (o teatral) no apareguin a saludar al final de la representació en la nit de l'estrena. On eren?