Iniciar una crítica d’un concert d’Emmanuel Pahud traçant un símil amb el flautista d’Hamelín seria –per tòpic– gairebé una vulgaritat. Però el cert és que el dimarts 16 de desembre el músic suís va aconseguir que a la Sala 2 de L’Auditori hi hagués la que –a aquelles hores– devia ser la major concentració de flautistes per metre quadrat d’Europa i, molt probablement, del món sencer.

Efectivament, el solista de la Filharmònica de Berlín té una capacitat de convocatòria extraordinària que depassa, de fet, les fronteres dels flautistes i fa pensar no tant en un personatge de conte infantil com en una fantasia adolescent, talment un Justin Bieber del vent fusta. Abans dels seus concerts no és estrany veure cues llarguíssimes en les quals es crea una mena de comunió d’esperit entre uns fidels expectants que se senten a punt de viure un moment privilegiat. Unes cues que després de l’actuació es reordenen per aconseguir l’autògraf que el músic regala amb amabilitat, amb charme i amb un somriure d’aquells d’anunci no exempt d’una certa autocomplaença pròpia d’aquell que és bo i guapo i –a més– se’n sap. Així, el fenomen Pahud (com el fenomen Jaroussky o el fenomen Netrebko, que no arriben a pecar mai de lang-languisme) evidencia als que malden per buscar nous formats de concert, que davant d’un bon concert no cal inventar cap nou format. Efectivament, el recital de Pahud (un èxit de dalt a baix, que va cultivar ovacions majúscules) era un recital absolutament convencional, amb res d’extraordinari quant a plantejament, perquè tota l’extraordinarietat –i això és el més important en un concert!– estava en la interpretació.

Pahud té un so d’una riquesa tímbrica i d’una amplitud dinàmica insultants, que vulneren els límits físics de l’instrument. I a aquesta amplitud de paleta, Pahud hi suma una agilitat sobrehumana i una expressivitat arravatadora i aristocràtica a la vegada. L’oscil·lació perfecta i subtil del seu vibrato fa que –en els temps lents– l’oïda quedi totalment rendida a la melodia. I l’agilitat de vertigen a l’hora d’afrontar els fragments més endimoniadament veloços no deixa l’oient en l’epidermis malabarística (interpretativament tampoc no hi ha lang-languismes), sinó que li permet endinsar-se en el veritable si de la música, gràcies a un tractament refinat i preciosista, tant dels detalls com del discurs. I tot sense perdre mai l’elegància de vestit fet a mida ni mostrar en cap moment ni una ganyota de dificultat. Tot en Pahud sembla fet des de la més gran senzillesa i naturalitat, sense que aparegui ni una gota de suor ni que els cabells es despentinin.

Amb aquestes condicions, acaba resultant indiferent quin programa interpreti. Perquè qui va a escoltar-lo (i si no ho han fet, no es perdin els concerts d’aquest cap de setmana amb l’OBC!) té la garantia que la millor flauta del món posarà tot el seu atractiu al servei de la música que interpreta. En aquest cas, Pahud va optar per un programa eminentment neoclàssic integrat per les sonates de Poulenc, Martinů, Dutilleux i Prokófiev. Tot rodó de dalt a baix, generant la sensació que el temps no corre i que la música –com comentava una amiga flautista– podria repetir-se infinitament sense que mai arribés a cansar: Pahud té la màgia als llavis per fer que l’interès de l’oient mai no decaigui!

Llàstima, però, que qui acompanya un músic d’aquest nivell està condemnat a quedar en un no gens agraït segon terme. Així, tot i la seva qualitat, el pianista Eric Le Sage quedava reduït al paper de pianista acompanyant més que no pas al de músic de cambra, sotmès completament als designis estratosfèrics d’un astre com Pahud. Perquè Pahud és inabastable i inigualable…; i ni els flautistes d’Hamelín ni els biberons d’un Justin Bieber no s’hi poden comparar.