Bach és cosa de gran cas. No s’arriba així com així a la comprensió del seu discurs, i es poden usar instruments moderns o antics, però cal aprofundir en la necessària expressió. I comparant la meravellosa versió de la Missa que recentment vam escoltar al Palau amb aquesta sessió de quatre cantates, resulta clar que el gran mestre feia un magistral ús de la forma, segons la finalitat. Les cantates estan pensades per a una directa comunicació amb el públic, i en particular amb el creient que assisteix al temple, però també ha de fer-ho qui assumeix la funció artística a l’escenari. I en aquest cas la distància va ser gran. Rousset és gran clavecinista i especialista en música francesa, i no sé si arriba a la comprensió d’aquesta dimensió religiosa de les cantates. Almenys en aquesta ocasió les va fer amb alguns bons intèrprets, com l’excel·lent tenor Prégardien, gran Evangelista; la delicada soprano Watson, i el contralt Guillon.

El cor va respondre consistent en els corals, en el pla harmònic, una mica menys en el fugats i ornamentació, i potser per falta d’assajos amb el director no va arribar a conjugar-se en la llibertat que exigeix la música. Hi va haver més d’un desajust entre orquestra i cor, tot i que aquests reptes em semblen importants per al grup vocal que té qualitat. Però el desajust també es va produir en el grup instrumental, i no parlem de l’actuació intolerable de les trompetes, que no té explicació, i que el director havia d’haver detectat en assajos. Hi va haver repeticions sense matisos, amb un caràcter escassament expressiu, sense l’emoció que imposen alguns passatges. De mèrit el flauta solista i la concertino, i en general en un nivell molt correcte tots, però l’absència de matisos, de dinàmiques, van accentuar la literalitat d’un text que es va desposseir del missatge.