Sorprenent en molts sentits aquest recital dins d’una molt bona programació de cambra de L’Auditori. D’una banda perquè per fi la sala s’omple de públic, i de l’entusiasme i ebullició que imposa la gent molt jove. Suposo que la majoria eren estudiants de flauta i també professionals del gremi, ja que en aquest disseny molt interessant, aquest recital va associat a una participació de Pahud amb l’OBC aquest cap de setmana. Sorpresa a més perquè no és freqüent escoltar flautistes tan contundents a la cambra; els tenim a les orquestres, però des de Jean-Pierre Rampal, un flautista no podia lluir un so tan terminant, sòlid i alhora mal·leable i ric, una tècnica prodigiosa. Pahud, acompanyat per Le Sage, magnífic pianista, va proposar un programa intel·ligent, ben estructurat i homogeni en estils; quatre obres generades en quinze anys (1943-1957), ben explicat en les notes, temps de guerra, d’exilis, de forts clarobscurs, que van portar molts a l’agradable curs dels clàssics –molt valorat en el feixisme i el comunisme– i altres a intentar allunyar-se del faune original, gran pare de la música del segle XX. Així, Poulenc en la seva Sonata del 1957 fa clars esforços per subratllar la malinconía de les seves frases (ben interpretades per Pahud) i allunyarse de Debussy; Martinu ens ofereix una Sonata (1945) de llenguatge contrapuntístic i base harmònica molt atractiu per a la flauta, en un ric joc amb el piano que contrasta amb el melodisme de Poulenc. Després, Pahud va donar aire al seu virtuosisme tant en la Sonatina de Dutilleux, com en la Sonata op. 94 de Prokófiev, que anticipa trets de la seva contemporània Simfonia Clàssica amb un llenguatge de gran potència i eficàcia que va portar el públic a ovacionar els intèrprets. Una experiència grata, de les que generen un somriure durador. Gràcies.