Cerca de crítiques

Enquesta

Els Pastorets a Sabadell

14/12/2014 |

 

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell.

Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Òscar Boada, director. Elisabet Egea, narradora. Josep Buforn, piano. Edurne Vila, violí. Francesc Puig, clarinet. Guillermo Prats, contrabaix. Ferran Armengol, percussió.

Teatre Principal de Sabadell. 12-12-2014.

 

Joventuts Musicals de Sabadell ha tancat el 2014 amb un espectacle que pretenia sortir del cànon clàssic habitual. El passat divendres va convocar als seus socis i espectadors a una funció semi-escenificada d’ Els pastorets en la versió de Folch i Torres, revisada l’any 2006 per Jordi Galceran i el compositor Albert Guinovart. Una versió que, recordem-ho, va ser encarregada pel Cor Vivaldi en forma de cantata i de la que n’han estat els principals valedors. 

Al llarg de l’obertura i la vintena de números musicals, la partitura amalgama referències al teatre musical, el folklore català, el jazz, el cabaret alemany, el cant coral tan arrelat a la societat catalana i un llenguatge fàcilment identificable, eclèctic, fonamentat en la melodia i la claredat harmònica. I és que Guinovart és un compositor que escriu música pensant en el públic, en un receptor que ha de gaudir escoltant. La jovialitat i cantabilitat són claus en l’èxit d’aquest projecte pedagògic. El cor és el protagonista sota el rol de pastors, dimonis, fures i àngels d’un pessebre emocional a ritme de vals, fox, sardana, marxes que exemplifica els set pecats capitals, les calderes de Pere Botero, la cort d’angelets, l’arcàngel Sant Gabriel o l’estable i el Pessebre. Ho fa amb números a capella, algun duet i el que entendríem com a petites àries.

Interpretació

Amb una mínima posada en escena i vestuari –puntuals moviments escènics i esclats de confeti pel Naixement de Jesús-, el gest clar d’Òscar Boada va conduir uns cantaires amb envejable solvència canora i rítmica. No obstant, i conscient que l’afinació en veus blanques és un mèrit quasi extrem, caldria treballar-la més alhora i polir la tècnica de cant per ser excessivament fixa i sense bon ús del diafragma.

El secundaven un grup instrumental format per Edurne Vila (violí), Francesc Puig (clarinet), Guillermo Prats (contrabaix), Ferran Armengol (percussió) i l’experimentat mestre repetidor i concertador Josep Buforn (piano) que germinava un magma sonor riquíssim, idiomàtic, equiparable a una orquestra simfònica en el matís, el color i el continuum discursiu. 

Entre els números musicals, la narració d’Elisabet Egea omplia de dolçor, senzillesa i un caràcter expeditiu el devenir argumental sense caure en l’histrionisme habitual d’alguns espectacles per a infants. La seva va arrodonir una vetllada diferent d’una obra que, si Catalunya fos un país culturalment més avançat i conscient, hauria esdevingut un clàssic nadalenc. Igualment que El Pessebre de Pau Casals, conviccions religioses a banda en ambdós casos.

Dues absències

Dues absències: la del subtitulat, imprescindible en qualsevol muntatge musical i dramatúrgic; i la de major afluència de públic en general i infantil en concret. Ocasions com la present són llavor del futur. Són guspires per l’amor al teatre i a la música. Són emocions que atansen llum i obren nous horitzons lúdics i espirituals a la canalla.

 

Esteban Rey
Diari de Sabadell