Alina Ibragimova. © Sussie Ahlburg/ Hyperion Records (foto d’arxiu)

Per molt que un s’hagi delectat en repetides ocasions amb les composicions per a violí sol de Johann Sebastian Bach i que guardi amb zel un seguit d’enregistraments especialment edificants, no hi ha res com presenciar en viu, ex novo, la gloriosa i inexplicable realitat d’aquestes partitures que exploten les possibilitats de l’instrument fins a límits insospitats. Malgrat el virtuosisme evident que n’implica l’execució, les tècniques invocades per Bach estan posades al servei de la mateixa creativitat musical. La prova més fefaent és que encara ens commouen. Així, per exemple, la màgia de la tècnica coneguda com dobles cordes es mostra inesgotable, sempre sorprenent; no només en la cèlebre xacona de la Partita núm. 2, en Re menor, BWV 1004 –la peça que va tancar la vetllada, sinó també en alguns passatges de les dues sonates programades, com ara la “Fuga” de la Sonata núm. 1, en Sol menor, BWV 1001, o l’“Andante” de la Sonata núm. 2, en La menor, BWV 1003. La simultaneïtat o el diàleg entre les diverses veus del violí sembla remuntar-nos a un origen misteriós i atraient, que s’actualitza d’una manera molt més profunda quan l’execució té lloc presencialment. Sense cap mena de dubte, l’experiència del directe és en general més gratificant que no pas la reproducció privada d’enregistraments, per molt meritòria que sigui la presa de so i la tecnologia d’amplificació; però en el cas d’aquestes peces –minimalistes i grandioses, que semblen ocupar tot l’espai sonor des del no-res– és gairebé imprescindible ser-hi, és a dir, viure-ho.

Per la seva joventut i capteniment, Alina Ibragimova podria ser una de les tantes promeses que, amb tècnica sobrada, truquen a la porta dels principals escenaris. Certament, no és possible executar el repertori en qüestió sense un mestratge tècnic excel·lent, una bona condició física i una capacitat de concentració extraordinària. Aquestes exigències –que molts joves músics reuneixen avui dia– només hi suposen, amb tot, una part necessària. Però no suficient si el que es vol és produir en l’oient l’estrany efecte que Alina Ibragimova va produir, tot demostrant ser una intèrpret consagrada: la certesa d’estar presenciant una celebració musical, un esdeveniment que dignifica –a tall de catarsi– molts dels presents. Plena de gom a gom com estava la Sala Oriol Martorell –circumstància més freqüent des que l’ESMUC es troba vinculat a L’Auditori–, el públic va agrair ben notòriament la gosadia i maduresa de la violinista, que fins i tot aconseguí sobreposar-se als estossecs i les entrades intempestives d’alguns oients, qui sap si per causa de la pluja. Les dues sonates van brillar per sobre de les dues partites, en què els tempi de les danses que les integren quedaren lleument desdibuixats, però en definitiva va ser una vetllada de gran intensitat. La música de Bach sembla convidar a la meditació, i alhora és summament expansiva, la qual cosa suscita una meravellosa contradicció en viure’n l’experiència. La bellíssima sonoritat del violí d’època emprat per Alina Ibragimova contribuí a oferir-ne una lectura amb la ressonància merescuda.