Les relacions entre el celestial i el terrenal en les quals vivim immersos són, encara des de la incredulitat, part d’aquest món. Encara –malgrat la prepotència de l’home davant la naturalesa–mirem al cel a veure si arriben les pluges o agraïm el sol dels matins d’hivern. Ens uneix una comunitat de gestos i de coses inexplicables que modulen les nostres formes de vida, i la comunió que sorgeix davant la bellesa, davant la percepció d’això tan difícil d’explicar en termes racionals i fins i tot físiopsicològics, sol transcendir les paraules. Així, gairebé sense parlar, encara que hi havia molt a dir, vam anar abandonant el Palau de la Música després de la interpretació que aquest grup alemany va fer de la Missa en si menor del seu paisà Johann Sebastian Bach. Sé que les coordenades temporals incideixen en l’apreciació de determinades manifestacions artístiques conformes amb un moment de l’any, però aquí es va sumar l’efecte de simpatia acústica que va fer vibrar molts esperits. El director Thomas Hengelbrock, precís, bon degustador d’una àmplia gamma expressiva, va saber posar la impressionant arquitectura de Bach en mans i veus que van ser claus en sostenir la idea de comunió. Gairebé totes les àries de solistes van mostrar una gran qualitat –un excepcional contratenor, un magnífic i bachià tenor al Benedictus, formidable i d’ampli registre Anne Bierwirth, i tot així...–, però com a parts del cor mai no van perdre el seu caràcter comunitari. Un cor a més que va deixar veure no només la qualitat de les veus, la claredat, l’articulació, la transparència, sinó una intel·ligent arquitectura, ja que disposa de notoris recursos expressius, de veus de suport i de varietat de color. I tot això cantant de memòria, amb una compenetració que va afegir matisos de llibertat.

L’orquestra va saber ocupar el seu lloc en el disseny acústic, sense competir amb les veus, sempre va dialogar d’igual a igual, amb l’exquisitat del treball d’arc de solistes de violoncel, un sòlid baix continu i no menys distingits solistes de fusta i metall. A la clara atribució de força expressiva amb què Bach concep la paraula va respondre el tractament dels intèrprets, amb color, profunditat, llibertat i deliciosos gestos polifònics. Hi ha mil detalls que es podrien descriure, però tots van apuntar a una arquitectura global.