Cerca de crítiques

Enquesta

L'antologia com a forma de vida

5/12/2014 |

 

Programa: Selecció de romances i duets de sarsuela

Lloc i dia:Teatre de la Faràndula de Sabadell. 4-12-14.

Selecció de romances i duets de sarsuela.  

 

Teatre de La faràndula de Sabadell. Diumenge, 27-11-2011.

Carmen Solís, soprano. Alejandro Roy, tenor. OSV. Rubén Gimeno, director.

 

La sarsuela a Catalunya és inexistent més enllà d’entitats amateurs i puntuals incursions de companyies pseudo-professionals, que s’atreveixen amb muntatges tan empàtics com deficitaris. Els prejudicis i la ignorància d’alguns consellers i gestors culturals d’aquest país han perjudicat la normalitat desitjable pel gènere. Fins i tot, la de la sarsuela catalana, altrament dita Teatre Líric Català. Els principals centres i formacions autòctons només la programen en forma d’antologia tal i com ho va fer el passat dia 4 l’OSV en un dels seus concerts extraordinaris d’aquesta temporada.

Tres dades

L’orquestra dedicava aquest programa a Actua Vallès, una ONG que lluita en contra la Sida.  D’altra banda, el calendari de lloguer de La faràndula va obligar a celebrar aquest concert un dijous, en comptes d’un divendres o un dissabte. Un fet que, com la pluja de darrera hora, va influir en una assistència inferior a l’esperada

Per últim, l’orquestra abordava un programa diferent per tercera setmana consecutiva. Així doncs, el limitat planning d’assajos feien poc viable l’exigència de major tremp i d’uns resultats que sobrepassessin la correcció i transparència formal en la concertació d’orquestra i l’acompanyament de les veus. Aprofundir en la dialèctica d’efectes com els del preludi d’ El tambor de granaderos de Chapí van ser mèrits més espontanis que convenientment cercats. Les intencions de Rubén Gimeno, però, es van notar en algunes de les romances i significativament en el fraseig, el contrast de temps sense excessos en l’agògica i en els matisos de color del preludi de La revoltosa.

Solistes

Amb un repertori format principalment per romances i duets de títols del segle XX van brillar la soprano Carmen Solís i el tenor Alejandro Roy, nomenat Premi Campoamor de sarsuela i òpera espanyola. Reconeixements a banda, són dos cantants amb una estimable trajectòria dalt els escenaris i duets com el “Caballero del alto plumero” de Luisa Fernanda o “Per tu Francina meva” de Cançó d’amor i de guerra ho van demostrar. Són dues veus amb una amplitud lírica que, sense arribar a ser spinto, els permet enfrontar-se amb orquestres denses o puntualment passades de decibels (“Amor, mi raza...” de La leyenda del beso).

L’excelsitud de l’agut va assegurar l’èxit de la sessió, especialment pel tenor. No obstant, el seu centre acusa una emissió tensa i fixada que li desnereix la projecció i el timbre, i que contrasta espectacularment amb els pinyols que llança. El seu fraseig és correcte però monòton –ni sfumatures, ni smorzatures, ocasionals portamenti-, sense gradacions dinàmiques i insuficient idiomatisme. No es pot cantar de la mateixa manera “Te quiero...” de El trust de los tenorios, “No puede ser” de La tabernera del puerto i “De este apacible rincón...” de Luisa Fernanda. Roy es troba còmode en el cant spianato, sense canvis acusats de posició ni de color ja que tendeix a l’attaco di gola. És a dir, a un cant amb certa una emissió gutural. Insisteixo, els aguts, fixes o no, són una altra cosa: espectaculars.

La soprano Carmen Solís també té un agut sonor a més d’un centre amb morbidesa, tot i puntuals notes àfones en el registre mig-greu. Va agradar-ne l’habilitat de fer mitges veus i apanianaments, el control de fiatto i, sobretot, l’expressivitat en peces com “¿Qué te importa que no venga?” de Los claveles i “No corte más que una rosa” de La del manojo de rosas. A més, va exhibir un domini del “gracejo” que li perfeccionaven peces com “La taràntula” de La tempranica i “Como nací en la calle...” d’ El barberillo de Lavapiés.

Mestre de cerimònies

La vetllada va estar amenitzada per Lluís Cabal que intercalava alguns simpàtics parlaments sobre els hits amb la viola com a músic de l’orquestra. A banda de matisos perdonables sobre l’explicat, L’aplec del Remei de Clavé es va estrenar el 1858 no el 1859 com indicaven les seves –també- notes al programa.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell