La seva última cançó, la propina agraint els aplaudiments d’un públic que sabia de què anava allò, va ser no casualment Remember me my dear, antic cant de la seva tradició britànica que els Hilliard van actualitzar amb aquest característic timbre i el color de les seves veus, la brillantor del contratenor David James, compensada pel baríton Gordon Jones en l’altre extrem i dos formidables i diferents tenors. Va ser el comiat d’aquest quartet vocal ja llegendari que s’allunya dels escenaris després de quaranta anys. Les seves versions íntimes de músiques de Victoria i de Palestrina ens deixen una lectura aclaridora d’aquesta gran polifonia, gens expansiva, interior per contra, en la recerca d’una llum tènue i potent alhora. Però en aquesta ocasió el seu programa no va deambular per aquests camins que ens queden al disc, sinó per –podríem dir– gairebé els extrems, músiques del XIII i de finals del XX.

Un treball de recuperació d’aquelles primeres polifonies duta a terme pel grup que va il·luminar les fonts d’inspiració de compositors actuals com Arvo Pärt.En aquest programa només es van desviar de les antigues polifonies de la seva tradició britànica per dedicar un pom de cants tradicionals armenis de Komitas Vardapet (1869-1935). màrtir del genocidi armeni, i compilador de cançons tradicionals. El programa va tenir tota l’autenticitat d’un comiat, i si bé va començar amb certa distància, quan es van situar en escena van donar una altra lliçó magistral de la dicció, de la independència i alhora unitat de les veus, de la varietat d’estils d’aquells llunyans segles XIII i XIV. Girona suma punts sensibles.