A la fi la 9a de Beethoven! Quant temps fa que no sona a Barcelona el cicle complet (tampoc no són tantes) de les simfonies de Beethoven? L’Orquestra del Vallès les ha anat programant fa poc, però l’últim que recordo a l’OBC va ser el que va dirigir Foster. És un aliment necessari per a l’esperit i què dir per a les orquestres, en el cas de les quals és entrenament fonamental. De manera que benvingut sigui aquest cicle que anuncien Pons i l’Orquestra del Liceu. Però aquí, sembla ser que no n’hi ha prou de celebrar una Novena, sinó que sempre cal posarli ornaments a la cosa.

I el Liceu ho fa, explicat pel seu director del Departament Musical, a través d’un un homenatge més al mestre, exemplar en moltes coses, Pau Casals, que sembla estar sempre a l’exili, i de qui no disposem encara d’una de bona i definitiva biografia musical. Tots els temes esmentats són certament importants, però en temps normals aquest és un teatre dedicat a la música i ja crec significatiu que l’orquestra, amb un nombre molt important de professionals molt conscients i responsables de la seva feina, surti del fossat (que en el símil orquestra- indústria, correspondria a la sala de màquines ja que mai no són visibles en escena) i assumeixi aquesta responsabilitat. Responsabilitat per cert molt gran, ja que és una obra molt difícil d’interpretar, un dels baluards de la qual és el primer moviment que posa en dubte –o en risc– la qualitat de les seccions en aspectes tècnics, i pel que fa a la interpretació, a la seva concepció, als jocs de tensió, a l’articulació i al fraseig, que exigeixen que hi hagi certa continuïtat en l’expressió. Passada la crisi després de la reexposició, es van notar el compromís, la força expressiva i l’equilibri.

De l’scherzo rescatem amb majúscula la segona part, amb la mà mestra de Pons que mai no deixa caure el so i la tensió, i el començament de l’adagi va mostrar caràcter, bon so, fraseig respirat i fins i tot profunditat, amb bones fustes, i trompes com el temps, inestable. L’últim per fi va rematar una tasca ben plantejada, amb bon treball dels cors (a propòsit, no conec encara el treball del nou director del Cor del Liceu, que aquí va ser bo, però sembla no entendre el fet que qui decideix protocol·làriament qui ha de saludar i quan, és en aquest cas el senyor Pons). En resum, hi va haver un final amb una bona tasca de la corda, amb un quartet vocal que va respondre a nivell (el tenor va mostrar un problema puntual), i l’orquestra va exhibir un crescendo expressiu alhora subtil i vital.