Cerca de crítiques

Enquesta

Un Orfeo recomanable

30/11/2014 |

 

Programa: Gluck: Orfeo ed Euridice

Lloc i dia:Teatre de la Faràndula de Sabadell.

Temporada 2014-15. Teatre de La Faràndula de Sabadell.

30-11-2014. Laura Vila, mezzosoprano. Eugènia Montenegro, soprano. Rocío Martínez, soprano. Cor AAOS. OSV. Rubén Gimeno, director.

 

Amb la crisi econòmica i els pocs riscos afegits que volen patir els teatres del circuit Òpera a Catalunya fan que el segon títol de la temporada dels Amics de l’Òpera de Sabadell esdevingui una producció difícil d’encaixar i de promoure. Lluny de suprimir-la, la tenacitat de Mirna Lacambra ha aportat solucions satisfactòries sota el vel de tres edicions consecutives d’antologia de sarsuela i, enguany, una òpera en versió concert. Sense reobrir l’esgotador debat sobre la legitimitat d’aquesta darrera opció, hi ha títols com Orfeo ed Euridice de Gluck (1714- 1787) que s’hi avenen. Així els AAOS s’han sumat als escassos actes de celebració del tricentenari del compositor a Espanya. Per cert, la versió seguida era la reformada de París amb les modificacions de Berlioz.

Cor i orquestra

Com és habitual les darreres temporades, Rubén Gimeno va dirigir un dels títols programats. Va apostar per una versió menys marcada en la intencionalitat vocal que en la del conjunt instrumental. Contrasts, transparència de textures i un tractament no excés romantitzat foren encerts perceptibles en números com el ballet de les fúries i els obligats instrumentals (l’oboè a “Che puro ciel” i la flauta a la “dansa dels esperits benaurats”).

El tòpic diu que l’absència d’escena indueix a l’espectador a una major asèpsia perceptiva i al músic a una d’expressiva. En discrepo, tot i haver-hi certa tebior en l’atmosfera dramàtica i en l’acompanyament de les veus. Per exemple, sense caure en tremendismes expressionistes a l’escena amb el cor “Chi mai dell’Erebo” li va mancar incisivitat i un caràcter més taxatiu, que contrastés amb la súplica de l’ària següent “Deh! Placatevi con me”. No obstant, la lectura va ser prou satisfactòria i va comptar amb un cor a bon nivell –a excepció dels tenors- amb mèrits al “Vieni ai regni...” i al “Trionfi amore” final.

Trio de solistes catalanes

Les tres solistes catalanes van complir amb un registre força homogeni, capacitat de fiatto, veus timbrades i adequació estilística. La protagonista principal, Laura Vila, va exhibir meticulositat en la dicció, unes ornamentacions ben treballades i temperament d’ sfogato a “Addio o miei sospiri”. Puntualment li va mancar projecció en el registre greu. Un fet que no li va desvirtuar les molt aplaudides àries “Che puro ciel” i “Che farò senza Euridice”, abordades amb subtileses dinàmiques i de color. Se l’espera amb il·lusió a la Italiana in Algeri (febrer de 2015 a l’AAOS) alhora que ens agradaria escoltar-la en repertori simfònico-coral.

Un desig compartit per a Eugènia Montenegro que va retornar debutant un nou rol, molt més adequat que la Norma precedent. Euridice és un paper que no li representava cap dificultat significativa si cuidava la línea de cant i el recolzament del diafragma. Calidesa i algunes mitges veus van ser les cartes de la naturalitat, ben reconegudes pel públic al duo “Vieni, appaga il tuo consorte” i l’ària “Che fiero momento”.

Finalment és d’agrair la presència de Rocío Martínez (Amore) en un paper que li escau per tarannà i vocalitat. El volum és petit però la intel·ligència musical i un fraseig treballat amb petites irisacions recompensen l’oïda per la barreja d’elegància i precisió. En conjunt malgrat que La Faràndula no era plena com en les grans ocasions, propostes com aquesta diuen molt del tarannà d’un país, la seva cultura i de qui n’és el motor real. 

 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell