Cerca de crítiques

Enquesta

Clarobscurs i contrastos venecians

28/11/2014 |

 

Programa: Philippe Jaroussky Autors: Antonio Vivaldi Intèrprets: P. Jaroussky, contratenor i Ensemble Artaserse

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Philippe Jaroussky va fer vibrar ahir l’Auditori de Barcelona amb un repertori ple de contrastos, de riquesa i d’expressió. Un concert a gran escala amb una primera part dedicada a la música sacra i una segona part dedicada a l’òpera. L’Ensemble Artaserse s’anava fent present i imprescindible a mesura que el concert es desenvolupava, on tot s’orientà a Venència.

Brescia, al nord d’Itàlia, es despertava, a mitjans del seicento, d’uns temps difícils. La ciutat havia estat afectada per la pesta i per la violència uns anys abans i la mort i la tragèdia, de ben segur, eren encara ben presents a la memòria col·lectiva. Un 26 de novembre qualsevol de, posem pel cas, 1710, els teatres i les òperes obririen les seves portes i l’espectacle abraçaria als assistents fluint per cadascun dels racons de la sala i recorrent amb goig les places i els carrers de les ciutats de la República de Venècia.

El barroc fou un temps de contrastos, d’aquell clarobscur que trascendeix la pintura i es deixa entreveure en la ciència, en el saber, en la música, en la poesia i en l’home i les societats d’aquella Europa que no entenia fins quin punt les coses estaven canviant.

Antonio Lucio Vivaldi (1678 – 1741) va viure en aquests temps, submergit en la música, la religió, l’espectacle, la riquesa i la misèria. Vivaldi fou un geni compositiu, melòdic i expressiu, retòric i sintètic alhora i, podríem dir, Vivaldi fou l’expressió musical més gran i sincera de la seva Venècia. Una música veneciana que s’enriqueix, arrela i floreix de l’empenta i el dinamisme d’una ciutat que esdevé pont de cultures, de llengües, de mercats, de gents diverses i Babel d’Europa. Al costat de Vivaldi, centenars de compositors i artistes expressaven l’essència de Venècia.

Possiblement Jaroussky està fascinat per aquest món, pel venecianisme i, sobretot, per l’italianità, per aquesta essència col·lectiva que es respira generalment a les regions amb caràcter, sigui quin sigui aquest darrer, i que, en aquest sentit, Itàlia en disposa. Com un castrati de les antigues repúbliques italianes però amb l’evident riquesa, profunditat, tècnica i corporeïtat dels contratenors d’avui, Jaroussky no és només un solista, no és només un sopranista, sinó que, ple de temperament, s’esdevé com un fenomen de la interpretació vocal barroca. En un gran auditori, com el d’ahir, Jaroussky encarna el protagonisme d’un Senesio o un Carestini: la seva presència complau no només per la humilitat del seu caràcter sinó també per la força de la seva interpretació, de la seva retòrica i, quan les condicions espacials ho possibiliten, pel recolliment i expressivitat de la seva interpretació.

Tornem al contrast i, així, al clarobscur, a aquesta particular i heterogènia textura de la que està feta la veu de Jaroussky. Del concert d’ahir en destaquen algunes obres vocals com l’Stabat Mater, composat el 1712 per a l’Església de Santa Maria della Pace de Brescia. Situats de nou a aquesta Brescia del setecento entendrem particularment l’Stabat Mater de Vivaldi, per a castrato i amb unes harmonies que insinuen el profund dolor d’aquella mare dolorosa i descriuen la passió del fill, a voltes, per la insistència del baix continu o per la tensió dels intervals executats amb els violins. Jaroussky teixia damunt aquesta severa base harmònica el cant que es dedica a la mare, amb un Eia mater que conclou aquesta obra i que, en do menor, conté l’heroisme d’una mare que imortalitzarà la paraula del fill tot havent patit la seva mort i conté el desig del creient que li canta i demana acompanyar-la en el seu dol “me sentire vim doloris, fac ut tecum lugeam”.

I en contrast amb el recolliment i la severitat de l’anterior peça, destacà ahir també el motet Longe mala, amb framents vigorosos i farcits de coloratura, aquesta obra alterna aries da capo i recitatius de meravellós contrast i maduresa compositiva: hom en tindria prou per sentir-ho i escoltar-ho prenent la primera ària Longe mala i la segona Descendite, o caeli vox.

La segona part del concert estaria dedicada íntegrament al gènere operístic. Vivaldi fou un gran compositor d’òperes, del qual se’n coneixen encara massa poques. I del que ahir va presentar-nos, m’agradaria destacar-ne, altre cop, dues àries: Vedro con mio diletto i Gemo in un punto e fremo. La primera és una ària d’Anastasio, de l’òpera Giustino de 1724. Aquesta és, possiblement, l’ària que l’ha fet més famós i, encara que Jaroussky sigui un geni en les coloratures, aquesta és justament una ària larghetto i plena de poesia. La poesia hi és a través del text preciosista i metafòric que parla de “l’alma dell’alma mia” i del “cor del mio core”. Té ànima l’ànima? I té cor el nostre cor? I, si no fos així, qui és aquella persona que esdevé ànima de la nostra ànima i cor del nostre cor? Aquella a quiés cantada l’ària un cop desapareix tan estimat objecte que hom el sospira en cada instant. En aquesta ària de preguntes és on Jaroussky, l’artista, el músic, ens respon que el veritable poder de la música no rau en la tècnica sinó en l’expressió i que en música allò que la trascendeix és el fet d’haver pogut transmetre una emoció.

La segona ària que voldria destacar, en contrast amb la primera, és l’ària Gemo in un punto e fremo de l’òpera L’Olimpiade estrenada el 1734. Es tracta d’una ària plena de vigor, de follia i d’ira, amb coloratures complicades per l’intèrpret que, tanmateix, semblà que Jaroussky brodava a la perfecció. Crec haver sentit de Jaroussky la seva afirmació sobre la lleugeresa de la seva veu i la certa facilitat amb què afronta aquests passatges. Certament és en la lleugeresa de Jaroussky on rau aquesta volatilitat de les seves interpretacions, que s’evaporen com un sospir havent dit tot el que havien de dir.

Al costat de Jaroussky, l’Ensemble Artaserse. El protagonisme de Jaroussky no va arribar a enfosquir o ocultar el geni d’aquests intèrprets que van disposar de quatre peces instrumentals per fer-nos gaudir de la precisió, el domini, l’expressió i les magnífiques dinàmiques d’una interpretació pràcticament immillorable. De fet, la darrera obra instrumental que oferiren, el Concert en La menor per a dos violins, RV522, no només va demostrar-nos la capacitat resolutiva dels intèrprets en resoldre en qüestió de segons el trencament d’una corda del segon violí solístic, sinó que, a més, fent vibrar l’auditori, aquest els respongué amb una ovació de sincer agraïment.

El concert acabaria, tres bisos de regal i uns aplaudiments cada vegada més sonors, més entregats i més vius que conclourien amb un pati de butaques completament de peu.

Sí, Jaroussky ho aconseguí, cantà el geni de Vivaldi però ens parlà d’ell mateix. I en un concert de gran escala que no hauria pogut fer front a l’essència, l’espiritualitat i el recolliment d’un repertori que Jaroussky reserva al seu nou àlbum, accedí en canvi a reviure amb nosaltres un programa que expressava el contrast i les textures de la Venècia barroca, però alhora també el món de llibertat, de matisos i d’humilitat que dibuixa Jaroussky amb la seva veu.

Martí Sancliment
Núvol