Els nostres polítics en general són musicalment incultes i ignoren que un cantant cèlebre com el contratenor francès Philippe Jaroussky pot omplir de gom a gom una sala de gran capacitat amb gent que –pagant– van a aplaudir el personatge i segur que votarien el que els digués. Dic això perquè, malgrat el temps inestable d’aquest final de novembre, la Sala Pau Casals de L’Auditori es va omplir d’entusiastes per escoltar la convocatòria d’un famós contratenor que ha cantat per tot el món i ha vingut en un únic concert a Barcelona.

El repte era fer-nos escoltar un programa dedicat completament a Vivaldi, incloent-hi peces instrumentals a càrrec de l’Ensemble Artaserse, que va obrir la sessió amb un preciós Concert en do per a corda i clavecí.

La fascinació, però, va créixer en sentir-se la veu de Philippe Jaroussky, un contratenor de veu preciosament vellutada –cosa gens freqüent en aquest tipus de cantants– interpretant amb una gran riquesa de matisos els passatges plens de detalls ornamentals, arriscades coloratures i canvis d’intensitat pròpies de les partitures vivaldianes, la primera de les quals va ser la Stabat Mater RV621, una de les relativament poc freqüents peces sacres de Vivaldi (un capellà poc religiós, en el fons).

A la segona part, i després d’una altra peça orquestral (l’anomenada Simfonia en Do), Jaroussky es va anar convertint en l’admirable intèrpret de diverses òperes vivaldianes (les dues últimes del personatge de Licida, de la menys desconeguda L’Olimpiade, 1734) que va fer tocar el cel amb les mans als assistents al concert, que van prorrompre en crits i aplaudiments que ell va agrair modestament, mentre fins i tot els membres de l’orquestra s’afegien al fervor generalitzat, especialment l’elegant clavecinista del conjunt, Yoko Nakamura. El cantant va concedir tres bisos, els primers dels quals procedia d’una òpera quasi totalment perduda del compositor, Tieteberga, i acabant amb l’extraordinari Cum dederit del Nisi Dominus RV 608 del compositor venecià. Jaroussky, elegant i jovenívol, va justificar plenament aquest entusiasme per part d’un públic que no té la passió pel barroc dels nostres veïns francesos, però que va demostrar una connexió amb l’intèrpret que cada cop s’acosta més a aquest nivell.