Cerca de crítiques

Enquesta

'Tosca' per Robert Carsen al Liceu

A tota màquina

7/6/2004 |

 

'Tosca', de Puccini. Inés Salazar, Fabio Armiliato, James Morris, Stanislav Shvets, Alfredo Mariotti, Josep Ruiz. Direcció d'escena: Robert Carsen. Escenografia i vestuari: Anthony Ward. Il·luminació: R.Carsen i Peter van Praet. Cor Vivaldi. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Giuliano Carella. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 5 de juny.

El Liceu posa tots els motors a plena potència repescant Tosca, estrenada el novembre passat, enmig de les dues darreres jornades de la Tetralogia, un esforç que deu dur al límit els recursos del teatre i que se salda, en el cas de l'òpera de Puccini, amb un resultat desigual. Curiosament i satisfactòriament és el factor humà, en principi més fràgil, i no pas el tècnic el que en surt més ben parat: l'orquestra liceista va oferir un so més cohesionat i de qualitat que fa uns mesos, amb una corda que va lluir-se en la introducció del duo entre Tosca i Scarpia o en el passatge de les campanes romanes.

Sense problemes el cor, infrautilitzat en aquest final de temporada, al Te Deum. Tot i mantenir desajustos i temps mal connectats al primer acte, la direcció de Giuliano Carella va guanyar enters a mesura que avançava la representació. Les protestes que va rebre potser van arribar perquè algú havia de pagar els plats trencats del muntatge de Robert Carsen.

No insistirem en els problemes de la producció, una idea interessant (el teatre com a temple d'adoració, martiri i mort d'una diva) mal realitzada, ni en una de les imatges més ridícules que mai hagin trepitjat un escenari operístic: Tosca abillada de Mare de Déu al final del primer acte. Hi va haver, tanmateix, petits incidents que deixaven intuir que la reposició s'ha preparat de pressa i malament: parets que es movien quan s'hi arrepenjaven, seriosos problemes de Tosca per tornar a posar-se el vestit, una maquinària sorollosa, i, last but not least, el núvol de pols que va sorgir de l'abric de la protagonista quan Cavaradossi la va abraçar al darrer acte. Una cosa és que un muntatge no agradi, una altra de molt pitjor és que provoqui hilaritat i vergonya aliena.
Com al novembre, el repartiment va ser desequilibrat, però en sentit contrari, ara els homes superaven la diva central. Inés Salazar substituïa la prevista Daniela Dessì sense les armes apropiades per convèncer. Només el terç superior de la veu tenia la capacitat suficient per superar l'orquestració pucciniana (el do del tercer acte va ser brillant, però on era la frase anterior?), i un Vissi d'arte nerviós però sentit no és prou per crear una Tosca amb el temperament adequat. També es pot al·legar que els mitjans de Fabio Armiliato són massa lírics per a Cavaradossi, però el tenor italià els va emprar amb gran intel·ligència i sensibilitat, creant una versemblant figura romàntica del pintor revolucionari, amb ajustades gradacions (un ben frasejat E lucevan le stelle ) aliades amb l'ímpetu necessari en un efectiu Vittoria. Sorollosament protestat al seu moment, Robert Hale va deixar pas a un altre veterà baix-baríton nord-americà celebrat, com ell, pels seus rols wagnerians, James Morris. El canvi va ser a millor perquè l'usura tímbrica no és excessiva, la pasta noble de l'instrument es manté, així com la potència, i Morris va saber donar al segon acte unes benvingudes dosis d'ironia libidinosa al seu Scarpia. ¿O potser la ironia estava adreçada al muntatge que l'envoltava?
Xavier Cester
Avui