CRÍTICA

Cal celebrar també que el Liceu s’hagi sumat a aquesta coproducció d’Arabella dels coliseus de Göteborg i de Frankfurt dirigida per Cristof Loy, un dels registes més intel·ligents del món, que ja em va meravellar amb El Rapte en el Serrall de la temporada 2009-2010, una de les millors reflexions filosòfiques sobre Mozart que he vist en una escena. I escric filosòfiques perquè Loy ens és útil per recordar l’obligació de qualsevol dramaturg que s’atansi a una gran obra: fer-nos pensar. I aquesta Arabella, tot i que no en comparteixo alguna lectura, ens regira el magí. En primer terme, Loy desvienitza qualsevol referent del llibret de Hofmannsthal, intentant dir-nos que la dicotomia entre la passió amorosa i les obligacions socials encara són ben vives al nostre present. Encert escenogràfic, novament, en deslligar l’ambient reclòs de les habitacions, l’hotel i la sala de ball d’un primer terme emblanquinat on els personatges, quasi en forma de monòleg o en posicions fotogràfiques, ens narren els seus processos emocionals. La genialitat de Loy, sobretot al final del tercer acte, és mostrar-nos com -contra el tòpic- Arabella no és una història d’amor il·lusionant (Mandryka, com Tamino, s’enamora d’un retrat de la seva estimada i també ha de passar la prova de superar la seva pròpia estultícia), sinó la història d’una progressiva desil·lusió que acaba en matrimoni. Contra el que s’acostuma a dir, Arabella és el Così fan tutte de Strauss, perquè ens mostra, al límit, la història d’una doble desil·lusió: amb la societat, és cert, però també amb la natura immaculada dels sentiments humans. La imatge de la parella feliçment ajuntada, caminant no obstant vers un fons negre, explica perfectament aquesta ambivalència.

L’únic que discuteixo al director és la caracterització dels personatges, que pot arribar a ser un tant gèlida en Arabella i massa histriònica en Mandryka. El jove enamorat no és un idiota ni un histèric; és, simplement, un heroi rousseaunià que s’endinsa al món de les convencions en un curset accelerat de cinisme. Histironitzar massa Mandryka, com fan els directors manta vegada amb Figaro o Leoporello, ens allunya de la seva empremta pensamental. Com sempre passa, al món de l’òpera buffa es diuen coses molt serioses amb mitjans d’alta comicitat. Sigui com sigui, i a pesar d’aquestes contraindicacions, Loy és un grandíssim pensador de la música. Que torni aviat.

Pel que fa les veus, no comparteixo l’entusiasme dels meus col·legues criticastres per la soprano Anne Schanewilms. La seva és una Arabella notable, però servidor li aplicaria un rentat de wagnerisme per acostar-la al fraseig mozartià. El centre de la veu és un pèl mat, tot i que l’agut es dispara amb facilitat. Cal agrair, i que consti en acta, la valentia i la professionalitat de la cantant, que va sortir a escena tot i les molèsties evidents que arrossegava per un esquinç al turmell esquerra. Contràriament, el Mandryka de Michael Volle és incontestable, d’una rotunditat marmòria i una capacitat d’actuació i d’entrega escènica úniques al món (penso, no obstant, que una redimensió del seu personatge, per fer-lo més seriós, acostaria la seva interpretació a l’antologia). Ofèlia Sala pot sentir-se molt satisfeta amb un Zdenka fantàstic, molt ben actuat: a la soprano valenciana li manca un pèl de força en els duets amb Arabella, si es vol, però aprofita la seva veu per treure’n el màxim resultat, en un treball esplèndid. La tortura straussiana dels tenors va ser especialment dura amb Will Hartmann, un bon Matteo que va patir de valent a les intervencions inicials amb Zdenka i a la lluita del tercer acte, amb un notori gall inclòs: qui faci el paper sense patir, ai las, que alci el braç. D’entre els rols secundaris, ens va sorprendre agradablement una Doris Soffel encara en molt bona forma i el timbre bellíssim de la Vident d’Ursula Hesse, una cantant que desconeixíem i que ens va enlluernar amb les seves escasses intervencions.

Ralf Weiker va ser llest, i no va demanar gaire subtilitats a l’orquestra del Liceu, limitant-se a quadrar la corda i assegurar la correcta intervenció dels metalls. Va mancar subtilesa als valsos i múscul a l’esclat final. Però ningú no va protestar gaire, perquè al Liceu públic i gestors tornen a la filosofia d’escoltar primordialment les veus. L’òpera, com a espectacle total, hi perd. Què hi farem. Feliç retorn.