CRÍTICA

Rellegint fa pocs dies la novel·la La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal, hi vaig trobar aquesta frase: “Els valsos són un gran dolor que esclata a riure per por d'embogir.” Em va revenir dilluns al Liceu mentre veia el segon acte d'Arabella, una de les magnifiques òperes de Richard Strauss amb llibret del poeta Hugo von Hofmannsthal.

El cas és que la protagonista, havent conegut l'home que somiava, vol acomiadar-se de la seva vida de soltera i coqueteria ballant els últims valsos amb els seus pretendents, per sempre més descartats, en una nit vienesa de carnaval. Arabella i Mandrika (un home riquíssim, però que, provinent dels boscos, li sembla un home pur i innocent, a l'enamorada sobtada) s'han dit que l'endemà començaran una nova vida junts: una promesa de felicitat. Però Richard Strauss insinua uns valsos com una rialla que s'escapça mentre en la festa carnavalesca hi ha la frivolitat, la decadència i la corrupció moral pròpies d'una comèdia demolidora d'Erich von Stroheim. També hi ha la desesperació violenta del tinent Matteo, que estima Arabella, i la tristesa de Zdenka, la germana “transvestida” d'Arabella perquè els pares comtes diuen que no poden mantenir dues noies a Viena d'acord amb el seu rang.

A la festa de carnaval, una conversa entre Zdenka i Matteo fa que, escoltant-la atzarosament, Mandryka, desconfiï d'Arabella. El vals deixa d'esclatar a riure i el dolor s'expressa en la música tensa de Strauss mentre Mandryka embogeix. El dolor també atrapa Arabella, que s'adona que s'ha enamorat d'un home que no té prou força per creure en ella. Tot es fragilitza dolorosament, malgrat que s'aclareixi el malentès. Però també és cert que Arabella i Mandrika hauran d'aprendre a conviure amb la seva realitat: ni ella és la dona del retrat (“pren-me tal com sóc”, li diu al final) que va enamorar-lo, ni ell és l'home idealitzat que Arabella somiava.

La fragilitat de la felicitat i la complexitat dels sentiments, la tensió entre l'ésser i la seva representació social, habiten a Arabella i es transmeten en el muntatge presentat dilluns al Liceu a través d'una esplèndida posada en escena de Christof Loy. Una escenografia de portes corredisses crea diversos espais relatius a l'hotel vienès on transcorre bona part de l'acció.

Domina el blanc, però a vegades es crea una caixa negra en què els personatges s'enfronten a la seva solitud per comunicar-nos-la. És una proposta escènica clara, essent complexa, i elegant. Com ho és, tant físicament com pel que fa a la seva línia de cant, la soprano alemanya Anne Schwanewilms, que va cantar i moure's bellament malgrat anunciar-se que es recupera d'un esquinç al turmell. Ella i el baríton Michael Volle, potent i expressiu, van senyorejar a l'escena, on també va brillar Ofèlia Sala en el trist paper de Zdenka. Ralf Weikert, que va substituir Antoni Ros-Marba, va donar força a l'orquestra del Liceu, molt ovacionada. Una gran representació d'una òpera superba amb l'aparença d'una opereta, però tan seriosa com el dolor.