Arabella Autor: Richard Strauss (1933), sobre un llibret pòstum d’Hugo von Hoffmannsthal Intèrprets: Anne Schwnewilms (Arabella); Ofèlia Sala (Zdenka); Michael Volle (Mandryka); Alfred Reiter (Comte Waldner); Doris Soffel (Adelaide); Will Hartmann (Matteo); Thomas Piffka (Elemer);Torben Jurgens (Lamoral); Susanna Elmark (Fiakermilli); Roger Smeets (Dominik). Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu Direcció: Ralf Weikert Producció: Christof Loy. Coproducció amb les Òperes de Göteborg i Frankfurt Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (17/XI/2014)

Hi ha algunes òperes especials a Barcelona, com Anna Bolena de Donizetti (la primera que es va representar quan es va obrir el teatre), La ciutat invisible de Kiteg, que va estar a Barcelona abans que a qualsevol altra ciutat no russa (1926), Parsifal, amb la seva cèlebre estrena amb el tenor Viñas (1913), i a aquesta llista també cal afegir-hi Arabella, l’òpera que va suposar el debut i el triomf de Montserrat Caballé (1962). Per això el seu retorn al Liceu ha atret molt públic que ha pogut presenciar una versió molt rodona d’aquesta òpera en la qual Richard Strauss va voler tributar un homenatge a la ciutat de Viena, però situada al segle XIX. Encara que els seus ingredients s’assemblen una mica als d’El cavaller de la rosa, Arabella té més diàlegs que no pas acció i posa un èmfasi especial en el cant sostingut i difícil dels cantants principals. Presidits per Anne Schwanewilms, en el caminar de la qual es notava l’esquinç que va patir fa pocs dies, l’equip vocal va funcionar amb qualitat i un bon sentit musical, començant per la mateixa Schwanewilms, de procedència wagneriana (a Richard Strauss abunda més la mozartiana, però ella s’imposa esplèndidament), i amb la important i potent Zdenka de la soprano lleugera valenciana Ofèlia Sala, que impressiona per la qualitat de les seves intervencions.

‘Arabella’ té més diàlegs que no pas acció i posa un èmfasi especial en el cant sostingut

Assenyalem també la tasca de la prestigiosa Doris Soffel al paper d’Adelaide, amb moments de considerable intensitat i, naturalment, el Mandryka excel ·lent del baríton Michael Volle, de bonic timbre vocal, poderós i convincent (malgrat que potser en algun moment crida massa), a més del públic sota Alfred Reiter com Waldner i el brillant tenor Will Harmann al duríssim paper de Matteo (és sabut que Richard Strauss va ser inclement amb la veu de tenor). Un plaer afegit va ser la conducció orquestral de Ralf Weikert (sense cap errada a la secció del metall) i el bon funcionament del cor. Correcta en els seus aguts a la Zerbinetta de la soprano Susanne Elmark en el breu paper de Fiakermilli. La producció, que en les escenes de l’hotel del primer i tercer acte es mostra entusiasta de la ja vella moda dels sense-mobles (pobres senyores, assegudes per terra), era creació de Christof Loy (que ja fa uns anys ens va massacrar El rapte al serrall) i no té res a veure amb el luxe “imperial” que s’esmenta a l’obra com un dels atractius de la Viena de l’època. Encara que llarga i de poca acció, aquesta Arabella del Gran Teatre del Liceu ha estat una festa prenadalenca per als liceistes que encara no l’havien vist (l’última vegada s’havia donat el 1989) i la van aplaudir amb convicció.