Segona actuació de Mitsuko Uchida en el marc d’Ibercàmera, que obre així la seva 31a temporada. L’especialització de la pianista japonesa és el classicisme vienès, encara que les afinitats amb la capital austríaca han portat Uchida a ser igualment un referent per la música de Schönberg o de Berg. Va ser un encert, doncs, que el concert inaugural d’Ibercàmera fos presidit pels Impromptus D. 935 de Schubert i per les Variacions Diabelli op. 120 de Beethoven.

Fraseig immaculat i arpegis elegants i transparents en els quatre immarcessibles Impromptus schubertians que van constituir la primera part d’una vetllada exquisida. La segona, amb les 33 variacions beethovenianes, ens va permetre acostar-nos a la Mitsuko Uchida més virtuosa, però sense histrionismes. El pas de l’artista nipona per Mozart es fa notar, tant per la coherència compacta del discurs com pel bon gust i la transparència amb què va resoldre alguns dels passatges d’unes obres tan subtils com extraordinàries.

La pianista va saber desplegar un extraordinari devessall d’humor fi –inherent a la partitura de Beethoven– unit a una innegable energia instrumental, gràcies al domini del teclat i el pedal. Sempre, esclar, d’acord amb l’esperit lliure d’una obra com les Variacions Diabelli, desconcertant encara avui, gairebé dos-cents anys després de la seva gestació. Viena a la japonesa en el marc d’una nit per recordar. Viena sense embafar, però al servei d’un discurs i d’una concepció tan humil com referencial alhora.