CRÍTICA

Ha estat una petita cursa d’obstacles, amb esquinç inclòs, però ahir a la nit es va tornar a estrenar per fi, després de 25 anys d’absència, l’Arabella de Richard Strauss en el Liceu. I ho va fer, per sort, amb la magnífica tècnica i bellesa vocal de la soprano alemanya Anne Schwanewilms en el paper que dóna nom a aquesta obra, un rol en què va brillar amb espectacular intensitat en àries com Mein Elemer!. o en el duet del primer acte amb Ofelia Sala (brillant) i en el del segon, amb Michael Volle (sempre ple de força). I això que fa només uns dies Schwanewilms va donar un bon ensurt als responsables del coliseu de la Rambla: dijous, durant els assajos d’Arabella, es va torçar un turmell i es va produir un esquinç, deixant la seva presència en l’aire.

Una presència que va quedar confirmada ja en els assajos de diumenge –ahir, en arrencar la funció, un avís va demanar la comprensió del públic cap als més limitats moviments de la soprano– i que no va obligar a sumar un tercer canvi d’abast al repartiment original: l’austríac Ralf Weikert ha substituït en la direcció musical Antoni Ros- Marbà, que ha patit uns episodis de taquiarítmia, i la soprano Ofelia Sala ha substituït en el rol de Zdenka –la germana d’Arabella, que els seus pares travesteixen d’home perquè no tenen diners per celebrar dos casaments– Genia Kühmeier, que va cancel·lar per motius personals.

Dit això, Arabella va brillar ahir a la nit en el muntatge del director d’escena alemany Christof Loy, que ha volgut imprimir la dimensió d’un drama psicològic a aquesta comèdia lírica sobre l’amor contra els diners que gairebé podria ser el d’un musical clàssic americà, amb uns nobles vinguts a menys que volen casar la seva filla amb un home ric, equívocs amb les identitats, humor i aventura romàntica, una festa elegant que acaba per terra, ludòpates, molta hipocresia i un final feliç. Arabella es va estrenar a Dresden el 1933, mesos després que Hitler prengués el poder, i per alguns la música, agitada, beu del desastrós moment històric.

I aquesta angoixa soterrada és la que ha volgut explotar Loy amb una escenografia de colors neutres, i d’elegants i contrastats vestits blancs i negres. L’escenari és un gran espai blanc els plafons de fons del qual es desplacen lateralment per mostrar darrere la casa d’Arabella, una festa sumptuosa o una habitació d’hotel. Però quan els cantants han d’expressar els seus sentiments més profunds, Loy no dubta a intentar despullar-los –metafòricament, perquè de debò ja ho han fet– davant els plafons blancs o fins i tot, com en l’últim acte, en un escenari buit, donant una dimensió confidencial a una peça en què per sort tampoc no s’han perdut l’humor i la ironia.