Creiem que programadors i públic han de seguir apostant per la música del s. XX i XXI, sobretot si es tracta d’obres de compositors com Benet Casablancas. És indubtable la qualitat de les seves creacions. L’Obertura festiva, essent una reelaboració d’una obra anterior escrita com a homenatge a Xavier Montsalvatge, consta de tres parts, les quals van ser executades amb competència per l’OBC. Dance va posar a prova les capacitats rítmiques dels diversos instrumentistes, en concret de les flautes (amb bones intervencions) i del concertino invitat (Guillaume Chilemme, que demostrà el seu virtuosisme). Song va desplegar de manera interessant les masses acordals entre violins i la resta de cordes. I Celebration, encara que amb certs desequilibris abans d’acabar però resolts per la direcció, es va interpretar rítmica, fent ús de diferents estrats sonors i -no sabem si el seu compositor, que va celebrar i aplaudir efusivament a l’orquestra, ho compartirà- amb una genuïna estètica de banda sonora.

Sobre la Simfonia núm. 4 en la major, Op. 90, “Italiana” de Felix Mendelssohn, dirigida amb una simpàtica partitura de butxaca per Emmanuel Krivine, podem dir que l’Andante con moto va ser el millor dels quatre moviments per part de l’orquestra. Repassem la simfonia del concert. El primer moviment va gaudir d’agilitat, un caràcter fresc adequat i una millorada imatge en la reexposició (en especial pels plans sonors i per les flautes novament); però també va mancar-hi un ritme més precís, l’esperada afinació de les trompes i els passatges virtuosos i pianissimo dels violins amb més encert en les alçades. El segon, el més rodó com ja hem comentat, va sonar amb un tempo força àgil també, bones sonoritats, precisió en el final, un discurs entenedor en totes les veus i instruments, i amb una pulsació ben constant gràcies als violoncels i contrabaixos. En canvi, en el tercer moviment van notar-se les irregularitats de pulsació orquestral, generant un cert desordre a l’inici que no es va repetir més tard; ara bé, vam poder comprovar com l’orquestra tocava de manera ampla i relaxada, les trompes mantenien bé aquells compassos tan compromesos i el clarinet solista (Larry Passin) feia notar la seva presència. I finalment, l’últim moviment, Saltarello: Presto. Doncs sí, les dinàmiques, correctes; precipitat en ocasions, algunes presses i no anaven plegats els grups orquestrals.

Després del descans, les dimensions de l’orquestra van augmentar considerablement per la simfonia concertant d’Hector Berlioz, Harold a Itàlia. Amb positives espectatives pel solista (Amihaï Grosz), la viola del qual representava el personatge d’Harold -del poeta Lord Byron- en els seus diferents estats, va impactar pel control sonor i el lirisme que impregnà la primera gran frase, en Harold a les muntanyes, el primer moviment que va esdevindre vistós i sencer. La Marxa dels pelegrins que canten la pregària del capvespre -el segon moviment- va caminar de manera distesa i l’orquestra cantà la melodia principal amb personalitat mentre el violista realitzava l’acompanyament. En general, Amihaï Grosz (viola principal de la Berliner Philarmoniker, que no oferí propina després de la seva actuació) va optar durant tota l’obra per mostrar una actitud molt activa, provocadora en ocasions, mirant a diversos punts de la sala (al públic de platea, passant per l’amfiteatre i un llarg etcètera) i també a músics de l’OBC ampliada, gesticulant bruscament i exhibint tot un espectacle continu; un showman. Potser alguns se senten còmodes amb aquest tipus de solistes, i altres no necessiten tan teatre. Que triïn els lectors i el públic. Ara bé, l’afinació, la presència sonora i el ritme en els harmònics han de ser-hi. A part d’aquest incís, cal a dir que és interessant l’obsessió compositiva per dues notes i vam poder apreciar-les amb clara intenció. I a destacar el final entre l’arpa i Harold, els quals van crear un ambient especial. El tercer moviment, la Serenata d’un muntanyenc dels Abruzzi a la seva estimada, compta amb un aire folk molt ben aconseguit (els intervals de quintes de les violes en el final ajuden) i no deixa a ningú indiferent. Amihaï Grosz sí va ser precís en el passatge rítmic constant i després esdevingué molt líric, com en l’inici de la seva actuació. I en el darrer moviment, l’Orgia dels bandits, malgrat que la idea fixa dels violins hi apareix i destaca, l’energia de l’orquestra va disminuir.

Per anar acabant, vull destacar en especial la solidesa del director Emmanuel Krivine, per fer lluir l’OBC en l’Andante con moto de la simfonia de F. Mendelssohn i mostrar l’originalitat compositiva del tercer moviment d’Harold a Itàlia d’H. Berlioz. De cara a la setmana vinent, ens preparem per viatjar d’Itàlia a Noruega?