Cerca de crítiques

Enquesta

L’art de la espontaneïtat

14/11/2014 |

 

Programa: Mitsuko Uchida, piano. Impromptus D 935 de Schubert i Variacions Diabelli, op. 120 de Beethoven

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Segon concert de la 31a. Temporada Ibercamera i segona visita que li fa la pianista japonesa Mitsuko Uchida. Una intèrpret de llarga trajectòria i prestigi especialista en Mozart, Beethoven i Schubert però també en Schönberg i Webern, que va regalar-nos un concert d’altíssima qualitat.

El programa s’ajustava molt bé a les seves característiques. Sobretot amb els Impromptus D 935 que són una de les millors targetes de presentació d’Uchida. Es tracta d’un conjunt de quatre peces que s’adapten perfectament a la seva capacitat interpretativa molt sensible i lleugera, que desprèn espontaneïtat i frescor. La seva prodigiosa mà dreta va excel·lir especialment en l’Impromptu Rosamunde, una pàgina sublim que fins i tot va provocar que el públic s’oblidés durant uns instants d’estossegar.

Després de la pausa, Uchida atacà amb energia el Tema de les Variacions Diabelli, de 1823, penúltima composició per a piano de Beethoven (només va escriure posteriorment les 6 Bagatel·les op. 126, de 1824). És coneguda la seva història: l’editor Anton Diabelli invita a cinquanta músics vienesos per tal que componguin una variació sobre un vals seu. Entre aquests hi trobem compositors de la categoria de Czerny, Hummel, Schubert o un joveníssim Liszt d’onze anys. Beethoven inicialment es nega en principi a participar, trobant massa pobre el vals proposat. Però finalment s'hi posa i després de treballar-hi al llarg de quatre anys el resultat va superar àmpliament els objectius de l'encàrrec. Per a Beethoven aquesta obra és un joc i un repte, una broma que li serveix per fer una demostració enorme de capacitat. Un Beethoven fatxenda ens ve a dir ‘Mireu que sóc capaç de fer a partir d’una merdeta com aquesta’. Beethoven agafa el tema inicial i el despulla, el trenca i el torna a ajuntar, el vesteix, el transvesteix, l’assassina i el ressuscita, l’aixeca als núvols per fer-lo caure després, li passa per sobre per tornar a recomposar-lo. Desplegament impressionant de recursos. Sempre havia estat des de ben jove un geni de la improvisació i ara, en plena maduresa artística fa una obra mestre, del quasi no-res. I en les Diabelli la capacitat d’adaptació de Uchida va lluir ben fort. Amb un plantejament alegre va cercar la veritat rere cada variació. Estirant els tempos quan ho creia convenient, destacant detalls, amagant-ne d’altes. Segurament hi ha versions més teoritzants i conceptuals de l’obra i de ben segur partitures que s’ajusten millor a les seves característiques però el vespre de dijous Mitsuko Uchida ens va deixar ben clar una cosa: que és una grandíssima pianista.

Ignasi Albors
Catclàssics