L’Atlàntida de Vic ha començat de forma brillant la temporada de Grans Concerts, i ho ha fet en realitat apel·lant a una dimensió íntima, i alhora gran. La idea d’una proposta bachiana amb el mestre Jacobs ha donat lloc a un excel·lent treball del conegut director. Tant en la configuració del programa, amb dues cantates molt poc freqüents de J.S. Bach, com en el resultant d’interpretació.

En principi, singular i molt encertat el quartet de solistes vocals, amb la soprano Sunhae Im, el timbre i la base vocal de la qual no va resultar gaire adequada en l’Oda fúnebre, Lass, Fürstin, lass... BWV 198, però que va ser molt adient en la cantata profana següent, BWV 213, amb una veu fina, d’àgil articulació. Superlatiu l’alt Benno Schachtner, d’agut molt límpit i excel·lent treball ornamental. I què es pot dir del tenor Prégardien, de timbre ideal per a Bach. El baix Arttu Kataja (els baixos solen ser els més alts), impecable i ajustat a la partitura. Aquests quatre solistes feien alhora de cor, i en el número inicial de l’Oda va resultar escàs en volum, davant una orquestra més potent, en una peça coral que exigia envoltar l’escena instrumental. Però aviat els números corals següents de les dues cantates van ser molt adequats.

Brillant inici dels grans concerts de L’Atlàntida de Vic, amb la proposta bachiana del mestre René Jacobs

Seguint en aquesta revisió dels mitjans, l’orquestra va comptar amb els solistes, excel·lents violes, igual que l’oboè i el continu, encara que com sol passar, al marge de la seva qualitat, l’error inicial de les trompes naturals en l’obertura de la BWV 213 va treure claredat al discurs. Quant al discurs, un bon resultat de la feina en assajos de Jacobs –ja que en escena la seva tècnica de direcció és molt escassa– les seqüències instrumentals i vocals en les dues cantates, sobretot en la més dinàmica, festiva i expressiva, van mostrar un tractament exemplar en les tensions, en matisos i fluïdesa. L’alegre i comunicatiu final d’aquesta CantataBWV213 va entusiasmar el públic, culminant així un programa que va mostrar dos aspectes de l’expressió de Bach sempre dins del mateix esquema de la cantata, i va donar al concert el seu caràcter de festa. Brillant una de les últimes àries, d’alt i tenor, amb l’eficaç acompanyament de dues violes solistes.Com deiem, una festa.