El violoncel té en els nostres dies una presència molt important, no noméscom part de formacions orquestrals o quartets, sinó com a solista. Especialment a Espanya hi ha una notòria generació de joves violoncel·listes encaminats cap a l’escena internacional. Una petita mostra la tenim en la programació d’aquests últims mesos a Barcelona, on entre d’altres trobem el ja consagrat Asier Polo, o joves amb grans possibilitats (per parlar nomes de Catalunya) com Pau Codina, Oscar Alabau, Guillermo Turina i d’altres.

Ara amb un CD amb les Suites de Bach, ho fa Arnau Tomàs, membre de l’indiscutible formació Quartet Casals. Hemvalorat en ocasions la musicalitat d’aquest formidable violoncel ·lista en les seves presentacions en Trio i en Quartet, cosa que no ha desmentit en aquesta ocasió com a solista. Encara que m’agradaria assenyalar alguns matisos –amb tot el respecte envers aquest formidable músic– en vista de la seva interpretació de les suites núm. 1 i 6, i 2 i 3 de Bach a les dues parts del seu programa a la magnífica sala de cambra d’aquest Auditori de Girona. Un so molt clar, amb arc barroc, preocupació per un cert preciosisme i respecte a la partitura, moments de musicalitat, color en els bordons de la Gavota de la núm. 6, subtil la Sarabanda i excel ·lent final de la suite núm. 2, correspost amb un llarg aplaudiment. Amb una versió molt convincent de la núm. 3 –tret de la Giga final que va tocar poc convençut amb si mateix– que va tancar el programa. I aquesta sensació, al marge d’algun altre desajust, de no definir plànols, d’una certa falta de profunditat i convicció que va marcar la primera part del concert, em porta a una reflexió entre la diferència de tocar en quartet i com a solista.

És només una presumpció coneixent la pràctica, però queda oberta a la discussió: en la feina de quartet els companys sempre et senten i t’assenyalen coses, alhora que un fa el mateix amb cada un d’ells, però es produeix una situació d’estar protegit de paràmetres externs. La situació de solista en canvi deixa tota aquesta responsabilitat per a un mateix: el solista es queda sense referències i necessita estar molt concentrat per si mateix, molt segur, per emprendre la prova. Els dos casos són complexos, a la seva manera; en el quartet l’instrumentista cedeix part de la seva individualitat en funció de l’objectiu general; com a solista, en canvi, ha de potenciar aquesta convicció en si mateix per damunt de tot. Sempre –esclar– en diàleg respectuós amb l’obra. Bon començament i un desig de felicitacions en aquesta difícil tasca per a la qual Arnau Tomàs té bones alforges.